De tant en tant apareix algun treball acadèmic de teoria econòmica que es presenta en societat com un revulsiu de les doctrines ortodoxes. De totes maneres, la majoria de les novetats són més una operació de màrqueting que un pas endavant en la comprensió de la realitat econòmica.
Ara és el torn de Mariana Mazzucato, professora d'Economia de la Innovació a la Universitat de Sussex, que ha publicat L'Estat emprenedor. Mites del sector públic enfront al privat.
Des dels temps d'Adam Smith, s'ha considerat pels partidaris del pensament econòmic dominant que l'Estat havia de tenir un paper secundari en la economia. El principal protagonista del canvi i la innovació era l'empresari. I el sector públic es convertia en un obstacle pel progrés econòmic. Doncs bé, la Mazzucato demostra amb contundència que alguns estaments públics dels Estats Units d'Amèrica i d'altres països com Alemanya o Israel han propiciat les innovacions de l'actual revolució tecnològica. Les despeses en R+D en els camps de la biotecnologia, les energies verdes i els sistemes intel·ligents han anat dels pressupostos públics cap els centres de recerca.
Fins ara era incontrovertible que els estudis sobre creixement econòmic posessin en relleu que en les economies avançades, la competitivitat de les seves empreses estava lligada al progrés tecnològic, basat en la innovació, però sense preocupar-se d'on sorgia. La professora d'origen italià prova que en els països líders en innovació no són les empreses qui assumeixen tot el risc sinó que és compartit pels Estats perquè els nivells d'incertesa associats a la innovació són enormement elevats. A més, l'Estat no es limita a assumir els costos de la innovació sinó que també ajuda al finançament de les empreses, per evitar que morin a "la vall de la mort" (temps que passa entre la concepció dels productes o processos i la sortida al mercat). A la vegada, "transforma la incertesa, per definició no mesurable, en risc, sempre avaluable i de vegades assumible per les empreses".
També explica que: "El problema dels països del sud d'Europa no és tant un problema d'excés de despesa, sinó de manca d'inversió en àrees estratègiques i en polítiques específiques de R+D".
De fet, no és cap descobriment. La gent del carrer és capaç de percebre la implicació de l'Estat en la producció d'armament sofisticat o en el control de les comunicacions que beneficia a la curta o a la llarga a les grans corporacions.
Per tant, cal no oblidar una frase d'un llibre de l'any 1847 que adquireix una palpitant actualitat : "El poder estatal modern no és més que un comitè que administra els afers col·lectius de tota la classe burgesa" (Manifest Comunista).
