Des de fa dècades, Girona s'ha constituït en l'escenari de contes i novel·les que els lectors han assumit amb normalitat. Les obres de Javier Cercas en són un bon exemple. Cal recordar, però, que els llibres de Cercas s'han anat embastant, en paral·lel, als de la generació d'escriptors gironins dels vuitanta. Un grup heterogeni que va voler normalitzar el seu entorn i donar-li dignitat literària.
Mentre la narrativa diguem-ne realista s'ha apropiat sense manies de Girona, acolorir-la amb veus fantàstiques ha estat més difícil. Hi havia precedents històrics: Ruyra, Bertrana o Pujulà i Vallès, posem pel cas. I després, és veritat, alguns esparpells puntuals. Però ens faltava una aposta ferma i decidida pel gènere. Com les de David Ruiz, amb El crit de les Ultracoses, i Pep Prieto, amb Els Llunàtics. Dues cròniques amb veritats ocultes que s'arrosseguen per Emili Grahit, el Josep Trueta, el Barri Vell o la Torre Gironella.
Els textos de Prieto i Ruiz, publicats amb un anyet de diferència, contenen un poderós subtext d'influències catòdiques, cinèfiles i literàries. A dins, hi bull un xup-xup d'homenatges admiratius, empolsimat amb dosis d'irreverència molt saludables. Els dos autors admiren les trames trepidants i han privilegiat tot allò que els meravellava dels blockbusters, quan corrien amb pantalons curts. D'aquest substrat hipnòtic, acolorit amb vivències personals, emergeixen aquests relats vertiginosos d'una Girona alternativa. D'aquesta ciutat emparentada amb la boira espectral de la dimensió desconeguda. Filla dels calfreds, els enigmes i les crispetes.
