La miopia política de CiU i del PSC

«Catalunya realitza aldarulls dins d'un ordre, en un local legalitzat, en un estadi de futbol i la cridòria en el camp del Barça ens desfoga i ens serveix per a tota la setmana»

03.06.2015 | 11:01
La miopia política de CiU i del PSC

Dos grans partits, CiU i el PSC, han fet el badoc en les últimes eleccions municipals; no sotjaren l'assalt al poder que perpetraria BComú d'Ada Colau, la disfressa de Podem a la ciutat de Barcelona i en altres poblacions. No van saber cap dels dos intuir l'amenaça que representava pels seus interessos electorals i quan se n'adonaren reaccionaren tard i malament. En la batalla política s'ha de saber quines armes dialèctiques amb més càrrega populista té l'enemic i si veus que perdràs la guerra has d'intentar pactar o te'n vas a casa, et prepares i t'equipes per a una nova contesa.

El més eixerit a Barcelona ha estat IC-Verds, que va detectar abans dels comicis la capacitat de convocatòria de Podem-BComú, la possibilitat que aquesta nova formació els difuminés, com ha passat a IU a l'Estat espanyol i decidiren mimetitzar-se amb Podem i ara IC tornarà a ocupar regidories al consistori barceloní, cosa que no va succeir a Girona. Qui hauria dit a primers de maig que BComú amb IC formarien el govern de l'ajuntament barceloní i que Ada Colau, envoltada de joves contra els desnonaments, esdevindria la nova alcaldessa?

Els dos partits tradicionals que han governat Catalunya des dels ajuntaments, CiU i PSC, han mostrat una miopia política respecte a Podem. CiU, més que menyspreu, indiferència, més que desdeny, manca de reconeixement, tot pensant que Podem no quallaria aquí; a Catalunya ja tenim els nostres indignats, la CUP, un partit més seriós que el de Pablo Iglesias. Per a molts sobiranistes era un invent exogen, nascut a la plana castellana amb l'epicentre a la plaça del Sol de Madrid i que alguns forassenyats volien exportar aquí, ignorants del nostre seny que neutralitza la rauxa, estaven condemnats al fracàs i ni calien declaracions altisonants dels nostres polítics professionals.

Catalunya realitza aldarulls dins d'un ordre, en un local legalitzat, en un estadi de futbol i la cridòria en el camp del Barça ens desfoga i ens serveix per a tota la setmana. Els avalots, rebomboris, els tumults sediciosos si no estan confirmats per l'autoritat competent han de ser prohibits. Arremorar-se sense permís és il·legal i immoral. Així doncs, Podem no triomfaria de cap manera.

(Sé que s'estan movent fitxes en el tauler municipal de Barcelona en aquesta partida d'escacs per la vara d'alcalde. S'anima Trias que continuï en el càrrec i com a Madrid, on ha guanyat Esperanza Aguirre del PP, serà desbancada per Podem i el PSOE, aquest precedent legitimaria que a Barcelona es fes una coalició entre partits per impedir que Ada Colau fos la nova alcaldessa. Quan li ha convingut, ERC ha donat els seus vots al PSC, malgrat no haver guanyat les eleccions).

«Forastero, yo de tí no lo haría», això pensava el PSC, que no entengué l'embranzida de Podem. Creien que tenien fidelitzats els vots del barris barcelonins, després de tantes dècades de lleialtat, i que no es lliurarien a les mans d'uns desconeguts inexperts, sense arrelament a la ciutat, que en lloc de presentar programa exhibien pancartes amb la intenció d'esbotzar el sistema i rompre definitivament la tradició política bipartida. No van entendre Ada Colau, no van mesurar gens les possibilitats electorals de BComú. Per a un partit clàssic aquests nouvinguts descamisats, vestits amb pírcings i tatuatges, venien fum, eslògans, imatges demagògiques. Populisme bolivià i comunisme veneçolà.

Poc m'importa que Ada Colau no hagi acabat cap carrera universitària i que treballés d'actriu en sèries televisives, al que cal prestar atenció és si en la seva vida ha destacat l'honestedat o si està capacitada per gestionar un ajuntament mastodòntic com el de Barcelona. Caldrà veure si en la seva nova vida hi cap el consistori barceloní tan complex i tan internacionalment vigilat. De moment els de Podem van arriats, es volen menjar el món; cap polític sap coquetejar amb tanta gràcia i desimboltura amb la càmera televisiva com en Pablo Iglesias. Va aprendre l'ofici en un curset organitzat per TVE-1 i sortí tan ensenyat que va muntar una cadena de televisió, La Tuerka, des d'on ha anat sembrant llavors ideològiques que han germinat i ara està recollint els fruits en magnífics i sorprenents resultats electorals. Aquella concentració a la plaça més cèntrica de Madrid, un moviment radicalment democràtic, no obstant radicalment inoperant, es va transformar en un partit incipient, tanmateix prometedor, i al cap d'un temps va entrar per la porta gran en les eleccions al Parlament d'Europa. El PSOE i PP no ho entengueren, van creure que es tractava d' una esvalotada protesta primaveral, que no resistiria la tardor, ni els freds de l'hivern.

C's no ha vist satisfeta la seva expectativa electoral, en volien més, però vol créixer amb la intenció de fer-se gran, un cop adult serà la UCD, el partit d'Adolfo Suárez, tot aparcant al PP a l'extrema dreta. Compta amb un líder carismàtic. C's va néixer contra el sobiranisme i s'ha estès amb un únic missatge robant-li protagonisme al PP.

L'abstenció va ser un punt inferior respecte a les anteriors municipals. L'abstenció té nom de PP; tots els votants d'esquerra sortiren a favor de Podem o del PSOE. La tasca que li pertocarà al PP és convèncer els abstencionistes sobre les bondats socials i econòmiques d'en Rajoy. Ho té magre; s'ha cremat, ara és un polític malcarat, tan antipàtic com ho va arribar a ser Zapatero, que al final ni els seus li reien les bufonades.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema