El «sí» d'Irlanda al matrimoni homosexual va provocar la reacció immediata d'un portaveu del Vaticà, que va assegurar que «no només es pot parlar d'una derrota dels principis cristians, sinó d'una derrota de la humanitat». M'abstindré d'analitzar aquests «principis cristians» i la seva laxa aplicació per part d'alguns dels seus valedors. Centrem-nos en aquesta apocalíptica «derrota de la humanitat» davant d'un hipotètic conflicte que ens implica a tots. Primer de tot, exactament en contra de qui va que els homosexuals es puguin casar? Que sapiguem, les lleis de la naturalesa, infinitament més antigues que les cristianes, no ho impedeixen, i no està escrit que els esmentats «principis» es tradueixin en un cataclisme universal si es produeix un «sí, vull» entre dues persones del mateix sexe.
A aquestes alçades del conte, confondre religió amb legislació només és patrimoni dels inquisidors; si assumim que la religió és una mesura de la moral col·lectiva, hauria de saber evolucionar amb ella sense imposicions. Si no ho fa, és directament inservible. Aquesta és la veritable «derrota de la humanitat», una derrota que es va començar a gestar fa milers d'anys quan una organització política (sí, sí, política) va decidir instrumentalitzar els credos de la gent per fidelitzar-la a una línia de pensament. Es pot creure en Déu, només faltaria, però de la mateixa manera que s'apel·la al respecte dels ateus per les creences alienes, els creients haurien de predicar amb l'exemple. I més quan porten sotana o hàbit i per tant han escollit erigir-se en representants institucionals d'allò que creuen. Si el Vaticà realment creu que el «sí» d'Irlanda és una derrota de la humanitat té un problema molt seriós, perquè resulta que, a banda dels perills de generalitzar d'aquesta manera, una immensa part del planeta se sent molt orgullosa del resultat del referèndum. Són persones que només volen viure i deixar viure: l'única religió, per cert, que no discrimina ni derrota ningú.
