Un dels moments més meravellosos de la vida és quan la teva parella, mentre us mengeu un plat de salmorejo i uns seitons, et diu: «Tinc ganes de marxar un cap de setmana a caminar per la muntanya». Agafa la copa de vi, fa un glop, s'escura la gola i hi afegeix: «Sol». Llavors se t'obren els ulls com plats i penses «tu també?», i sí, efectivament, ell també, ell també ho necessita i per tant també ho entén, i somrius perquè saps que això et pot acostar una mica més a la felicitat.
Hi ha persones que no saben estar soles. Hi ha persones que n'han après i ho poden tolerar sense passar-ho gaire malament. N'hi ha que fins i tot són capaces de gaudir-ne. I després venim els que celebrem la solitud i que, a més a més, a vegades la necessitem imperiosament.
Als que ens agrada, quan estem sols captem les coses d'una manera diferent. Segurament més intensa. Una tarda de platja en parella o amb amics i una tarda de platja sense companyia són dues experiències que no tenen res a veure. Encara més: si no tenim aquests moments, és com si ens perdéssim una mica, ens oblidéssim massa de nosaltres mateixos i ens desconnectéssim d'una cosa molt nostra. Per als que ens agrada estar sols, fer coses amb nosaltres mateixos és sinònim d'un plaer molt íntim i profund. Perdre'ns per una ciutat desconeguda. Anar al cinema. Banyar-nos al mar. Caminar per la muntanya. Conduir moltes hores, amb música.
No sé si el gust per estar sol és una cosa genètica o si l'anem adquirint amb la pràctica. Però jo el recordo de ben petita: les estones que passava sola eren intenses i sensacionals. Llegia amb cos i ànima, dibuixava, feia experiments, gravava cançons de la ràdio en cassets i hi escrivia els títols amb retoladors de purpurina. Li feia classes a la Pepa -la meva nina de drap-, dibuixava als rajols hidràulics de la meva àvia amb guixos blancs i em pintava els ulls amb les pintures de la iaia. De més gran escrivia un diari -hores i hores i hores-, m'aprenia totes les lletres de totes les cançons que m'agradaven i feia passejades interminables amb l'única companyia del meu gos. També tenia bones amigues i m'agradava molt anar al col·le i les festes de pijames. Però les meves estones ja eren delicioses.
Per a mi, ara, camí dels quaranta, fer coses sola és seguir el fil d'aquesta nena que escrivia els títols de les cançons amb purpurina. No vol dir que no m'agradi fer coses en companyia; és un plaer. I fer coses en parella em fa molt feliç i tinc tot de gent al voltant amb qui m'agrada compartir hores. Però aquests espais tan meus, tan Helena Boadas en estat pur, no els vull perdre. És que no m'ho puc permetre.
Aquests que anem una mica al nostre aire, que tendim a desaparèixer i que a vegades preferim un vermut al solet amb un suplement dominical a una conversa animada, no ho fem mai perquè no us estimem, ni perquè no ens agradeu, al contrari, ni perquè siguem uns estirats que estem per sobre del bé i del mal, de cap manera: és que estem fets així i -creieu-nos- no ho podem fer d'una altra manera. Oi que ens ho perdoneu?
