La caiguda de Saigon

«Certa atmosfera general de por i de sospites i de reaccions histèriques, ens indiquen que hem entrat en un període molt semblant al dels últims dies de Saigon»

04.06.2015 | 09:53
La caiguda de Saigon

Aprimera hora del matí, un camió blanc està maniobrant per entrar al pati d'una dependència oficial mallorquina. Mentre travesso el carrer, em fixo en el rètol que apareix a la caixa del camió: «Servei de recollides, destrucció de documents i protecció de dades». El camió és gran i es prepara per a una llarga jornada de treball, perquè estem vivint una etapa de canvis imminents de govern en gairebé tots els organismes oficials, i el normal en aquests casos, abans que arribin els nous amos de la situació, és desfer-se de tots els documents i expedients que ja no interessen a ningú o ja no tenen cap utilitat. Però vivim en un país que s'ha instal·lat en la sospita permanent -i amb molts motius per a això, per desgràcia-, així que molta gent pensa que aquestes suposades neteges de paperots oculten una destrucció interessada de documents comprometedors o «perillosos». O dit d'una altra manera, una descarada destrucció de proves.

Hi ha motius per pensar això? Els que ordenen les neteges diuen que tots els expedients importants es guarden a la intervenció general, així que només s'estan destruint còpies inservibles i paperots sense cap importància. Podria ser. Però el pitjor és que tots hem començat a sospitar massa del que passa en determinades institucions. I encara que fos veritat que no es destrueixen documents comprometedors, sinó que només es porta a terme una neteja general per deixar lloc lliure als nous ocupants, el recel i la desconfiança ja s'han apoderat de molts de nosaltres. Mal assumpte.

I la veritat és que l'escena del camió que maniobrava davant de l'entrada d'aquesta dependència oficial, si s'uneix a les declaracions histèriques d'algunes lideresses del PP que parlen de «soviets als districtes» i d'altres barbaritats per l'estil, fa pensar que en alguns llocs s'està vivint una experiència molt semblant al que va passar a l'ambaixada americana de Saigon, en els últims dies de la guerra de Vietnam, just fa ara quaranta anys (a finals d'abril de 1975, per a més dades). En aquells últims dies de guerra, mentre l'exèrcit nord-vietnamita avançava imparable cap a Saigon i ocupava l'aeroport i arribava als ravals de la ciutat, els funcionaris americans de l'ambaixada es van posar a destruir com bojos tots els documents comprometedors -els «documents reservats», com els anomenaven en el llenguatge de la CIA-, mentre que els helicòpters evacuaven des del terrat de l'ambaixada els altres funcionaris i als seus col·laboradors vietnamites més propers.

L'escena més increïble es va produir quan l'ambaixador va donar l'ordre de destruir els milions de dòlars que hi havia a l'ambaixada, ja que pesaven massa per portar-los en els helicòpters. Un destacament de marines va haver de cremar-los a corre-cuita en un forn i després va dinamitar la dependència on s'havien guardat.

De matinada, quan els soldats nord-vietnamites ja havien arribat al centre de Saigon, l'ambaixador va pujar a un helicòpter i una ràdio va transmetre el missatge en clau «Tigre, tigre, tigre».

Com passa sempre -encara que mai a les pel·lícules-, el caos de la fugida era de tal magnitud que aquest missatge només significava que l'ambaixador estava fora de perill, però els comandaments de l'operació van creure que ja no quedaven americans a l'ambaixada i van donar l'ordre d'aturar l'evacuació. Però al terrat de l'edifici quedaven encara els últims marines que havien defensat l'ambaixada, que veien com els soldats sud-vietnamites que fins llavors havien lluitat al seu costat es treien l'uniforme al carrer i llançaven les armes i fugien espantats, mentre que la població enfurismada que no havia pogut fugir en els helicòpters incendiava l'edifici i saquejava el poc que quedava a l'ambaixada (els coixins dels sofàs, pel que sembla, van tenir molt d'èxit).

Els marines, pensant que estaven perduts, es van beure les ampolles de whisky que havien trobat a l'ambaixada, i quan creien que ja ningú s'enrecordaria d'ells, va aparèixer un helicòpter al qual algú havia aconseguit avisar. L'últim marine a pujar va ser un sergent californià anomenat Juan Valdez, que va caure a terra quan l'helicòpter s'elevava, i al qual els seus companys, com en les velles comèdies absurdes del cinema mut, van agafar com van poder pels cabells i per la roba fins que van poder ficar-lo a la bodega de l'aparell. A l'helicòpter, els últims marines que fugien de Saigon pensaven -encara que cap s'atrevís a dir-ho- que no havia estat un final gaire gloriós per als quinze anys de guerra a Vietnam, que tants i tants morts havia costat.

Encara no sabem què passarà al nostre país, però aquest camió que destrueix papers, i certa atmosfera general de por i de sospites i de reaccions histèriques, ens indiquen que hem entrat en un període molt semblant al dels últims dies de Saigon. Sobretot per als que tenien tants diners guardats a les caixes fortes que pesarien massa si els haguessin de ficar en un helicòpter. Jo crec que no n'hi haurà per a tant, però ja veurem què passa.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema