Espanya una democràcia? Quin fart de riure! Espanya no ha estat mai realment un país democràtic. La tan exaltada Constitució, no ho és, des del moment que no reconeix la nació i la llengua catalana, ens amenaça amb els tancs i prohibeix els acords entre els països de llengua catalana.

El 1714, Espanya es funda sota l'opressió i voluntat de destrucció de les institucions catalanes, la seva llengua i la seva cultura. Durant el segle XIX, els governants espa?nyols s'afarten de fer lleis contra el nostre territori -que s'esquartera en províncies- i contra la nostra llengua a l'escola, a l'església, als tribunals, als cementiris... El deliri de persecució de la llengua catalana, sempre, i encara avui -amb les lleis de Wert- adquireix proporcions psicòtiques... És impossible imaginar més odi a una cosa tan normal, innocent i normal com una llengua.

1652, 1714, 1939: no us diuen res, aquestes dates? Són tres guerres, tres invasions d'Espanya contra Catalunya. És un miracle que encara aquesta nació existeixi. Una de les infàmies més grans de la teoria del nacionalisme espanyol -compartit pel PP, el PSOE i C's- és que estem en una democràcia normalitzada perquè els catalans vàrem votar la Constitució, ignorant que era l'única manera de sortir de la dictadura franquista... i sota la remor de sabres, com hi ha Déu! Una remor que, contra els catalans, no ha deixat de sonar mai. L'altra infàmia, producte d'un voluntari -o manipulador, segons es miri- ?oblit històric és parlar, pel que fa a les prohibicions de la llengua, etc. només de Franco. Com dèiem, Espanya intenta exterminar-la des del s. XVII, i no ha parat mai de fer-ho.

En aquest cas, la historiografia espa?nyola obvia, per exemple, les conseqüències del cop d'estat de Primo de Rivera, la primera edició d'un dictador com Franco.

En primer lloc, va suposar de la pèrdua de llibertats democràtiques. Totes -tot i que eren limitades- van desaparèixer de cop, i mai tan ben dit. Els ciutadans van esdevenir súbdits sota la retrògrada dictadura feixista, a imatge i semblança del règim italià de Mussolini, model per al dictador Primo de Rivera i José Antonio.

Com ha passat sempre quan a l'Estat espanyol s'han perdut llibertats, qui més ha sortit perdent han estat els catalans, l'etern ase dels cops. La Mancomunitat de Catalunya va ser anihilada: modernitat contra foscor. Es va prohibir l'ús del català en qualsevol document i es va prohibir l'exhibició de la bandera catalana i de qualsevol simbologia catalana. Es va engegar un rabiós procés de descatalanització. Es van castellanitzar els noms propis de persones, poblacions i llocs geogràfics, fins i tot als cementiris. Es van enderrocar les Quatre Columnes que Puig i Cadafalch havia fet erigir a Montjuïc, perquè recordaven les quatre barres catalanes. Es va imposar el nom de plaça Espanya, que encara perdura, i de Pueblo Español al recinte de reproduccions arquitectòniques peninsulars que es va construir a Montjuïc, en comptes del nom previst, que era Iberiona, canvis que encara persisteixen, i la democràcia no ha resolt. El dictador va obligar a endarrerir l'Exposició Universal de Barcelona fins al 1929 per fer-la coincidir amb l'Exposición Iberoamericana de Sevilla. No us sona als Jocs Olímpics, això? Un procés de descatalanització que Franco reprendria a partir del 1939 amb un entusiasme criminal, i que el PSOE i el PP han continuat.