Monges a la tele

"A ningú li importaria el que diuen si anessin al plató desproveïdes del seu uniforme eclesiàstic"

05.06.2015 | 10:31

Sense més que ficar-se en política -i sobretot, a la televisió-, dues monges han arribat a la popularitat, que ve a ser en aquest món l'escuma de la glòria. Una, Lucía Caram (de Tucumán, Argentina), declara la se?va fe en la independència de Catalunya; i l'altra, Teresa Forca?des, s'ha ofert per encapçalar la llista de Podem i assimilats a les properes eleccions. El Vaticà els ha donat un toc, però en realitat no hi ha per què.

Ningú ignora, per descomptat, que els clergues ofereixen molt mor?bo a la televisió: mitjà de propie?tats vagament divines capaç de competir amb els déus en la crea?ció de la realitat a partir del no-res. O a partir de Belén Esteban. Això de les monges no és ni tan sols nou. Anys enrere, un cape?llà que gastava el nom artístic -o potser real- de pare Apeles, va revo?lucionar les pantalles amb la se?va presència en reality-shows del tipus de Crónicas Marcianas, Sálvame, Gran Hermano VIPLa Noria, entre molts altres. L'home feia valer la seva condició de sacerdot per donar-li interès a unes opinions que, si no hagués portat posat el clergyman i l'alçacoll, a penes cridarien l'atenció. Després va anar caient en l'oblit, atès que la televisió -aquest ull profà de Déu- crema molt els qui s'exposen durant més temps del recomanable als seus potents focus.

Al pare Apeles li ha pres el relleu Sor Lucía Caram, que exerceix de combativa tertuliana a la tele i té programa propi en un canal de cuina. Si de cas, ella i Forcades es dife?rencien del seu predecessor en què venen molta més política, tot i que hi hagi qui en malparli i digui que que en realitat es venen a elles mateixes. El que dóna valor de mercat i de pantalla a aquestes germanes en la fe és que una es declara inde?pen?dentista -i enamorada d'Artur Mas-, alhora que l'altra s'alinea amb l'esquerra anti?sistema de Podem. Forcades, una mica menys televisiva que Caram, s'ha especialitzat en branques tan diverses com la refutació de les vacunes i la "teologia feminista", que ve a ser una paradoxa comparable a la neu negra o al polític honrat.

Abans que elles, i fins i tot que Apeles, altres monges havien aconseguit ja una més extensa fama. Va ser el cas de la belga Luc-Gabriel, una Sor Somriure que va encapçalar els hit-parades amb el seu engan?xós tema Dominique. L'èxit i altres circumstàncies van portar-la a penjar els hàbits, buscar xicota i emprendre una carrera artística en solitari, ja sense el guarniment de l'hàbit de monja. Un cop perdut aquest morbo, els discos de l'antiga Sor Somriure van deixar de vendre's alhora que patia l'assetjament de la Hisenda belga, obstinada a reclamar-li una enorme suma pels ingressos del seu disc. La ger?mana va al·legar que els benefi?cis havien anat a parar a la seva dis?cogràfica i al seu antic convent, però tot va ser en va. Al final, l'assumpte va acabar en desgraciat suïcidi.

Això de les monges d'ara és diferent, sens dubte. La seva popularitat, particularment en el cas de Sor Lucía, s'explica per la tele, espectacle que actualment substitueix el circ mitjançant la presentació de fenòmens extraordinaris a la pista. A ningú li importaria el que diuen Caram i Forcades si anes?sin al plató desproveïdes del seu uniforme eclesiàstic; però això és justament el que dóna la seva imprescindi?ble dosi de morbo i sorpresa a la fun?ció. El Vaticà que renya les monges no ha entès res.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema