Si alguna cosa caracteritza l'època que ens ha tocat viure és la revolució de la informació que es completa amb la revolució informàtica, tan important com en el seu dia va ser la Revolució Industrial. Totes dues han canviat radicalment les nostres vides i han globalitzat el món. Quan es va inventar la màquina de vapor, saberuts científics es preguntaven si el cos humà seria capaç de resistir la vertiginosa velocitat del ferrocarril, igual que per a molts joves és difícil pensar que fa 30 anys la gent aconseguia viure sense mòbils i sense internet. Avui tenim un excés d'informació, ens surt literalment per les orelles i això ens fa alhora més lliures i més controlats. Els mitjans de comunicació ens mantenen al corrent d'esdeveniments que tenen lloc a l'altra punta del globus: cops d'estat, terratrèmols, accidents d'aviació o èxits esportius que vivim i veiem en temps real. Tots ens vam estremir en directe quan uns terroristes van estavellar avions contra el World Trade Center novaiorquès i molts espanyols ens vam abraçar al mateix temps que els jugadors després del gol d'Iniesta a Sud-àfrica, que va valer una Copa del Món. Els telèfons mòbils ens mantenen en contacte amb amics i amb l'oficina mentre caminem pel carrer i Internet posa a la nostra disposició totes les hemeroteques, biblioteques i museus del món, men?tre wikipedia soluciona dubtes d'última hora sobre noms o dates. Disposem de tanta informació que no som literalment capaços de processar-la i hem de recórrer a suports com agendes electròniques o ordinadors portàtils que es comporten com autèntics discos durs externs del nostre cervell, llocs on emmagatzemar la infinitat de dades (números de telèfon, contrasenyes, etc.) que necessitem en la nostra vida diària.

Sun-Tzu deia que la informació sobre els plans i moviments de l'enemic ens dóna poder sobre ell i ens ajuda a derrotar-lo i per això tan important com la informació és la forma de comunicar-la. Hi ha hagut moltes formes d'emmagatzemar i transmetre informació i aquesta va ser la raó per la qual els sumeris van inventar l'escriptura fa 6.000 anys, per portar els comptes (informació) de la producció d'aliments i de la seva comercialització. Els inques feien servir per a aquestes mateixes feines uns manats de cordes amb nusos, quipus, que avui ja no sabem llegir. Escriptura i cordes de nusos van ser els nostres primers discos durs externs en els que vam donar suport a la nostra fràgil memòria. Sense aquest invent per guardar i transmetre informació no haguéssim pogut desbordar el nostre entorn immediat i probablement seguiríem vivint en comunitats molt petites. Quan no es podia esperar que arribés el missatger es recorria a altres mètodes d'enviar informació. Les banderes ens deien si els que venien de lluny eren amics o enemics, igual que les torres de vigilància que puntegen les nostres costes enviaven informació als vilatans de l'albirament de veles sospitoses. Els indis de les praderies utilitzaven el fum, els pastors de la Gomera es comunicaven per xiulets i les senyores de la Restauració encoratjaven o dissuadien els seus admiradors a força de complicats jocs de ventalls i pigues que manejaven amb habilitat. Tot i així, el radi d'acció al qual arribaven aquests sistemes estava limitat per la necessitat de mantenir un contacte visual (o auditiu) entre l'emissor i el receptor de la informació. Les coses van canviar quan Morse va inventar el seu codi a força de ratlles i punts que es transmetien per cable i després van arribar les ones de la ràdio, la televisió i internet, tot i que queda molt camí per recórrer: els nostres ambicioses senyals a la recerca de vida intel·ligent en l'univers amb prou feines arriben a 0,1 del diàmetre de la nostra pròpia galàxia. Tampoc dominem la telepatia però hi estem treballant perquè ja es poden moure braços ortopèdics amb senyals mentals enviats a través d'elèctrodes implantats al cervell. Tot arribarà.

El Vaticà, que és un món particularment refractari a les novetats, segueix anunciant l'elecció de papa per mitjà d'una fumata des de la xemeneia de la Capella Sixtina que quan jo era ambaixador davant la Santa Seu confesso que em costa?va discernir si era biancanera. I el nom del nou pontífex no es difon per WhatsApp, Twitter o internet sinó a plena veu des d'un balcó de la façana principal de la basílica de Sant Pere. No deixa de tenir el seu encant. El que no en té és l'absurd de col·locar una senyora vicepresidenta del Govern i un senyor ministre de l'Interior llegint per torns a la televisió un interminable reguitzell de vots, escons i percentatges en un romanç monocorde i inintel·ligible que avorria les ovelles. Faltaven gràfics atractius o elements comparatius que les càmeres evitaven per oferir-nos un primer pla dels seus augustos i avorrits rostres. Per a més inri els van deixar penjats en plena lletania per transmetre una aparició en directe, crec que d'Esperanza Aguirre. Un paperot. I per si fos poc, les dades que donaven no eren definitives, ja que només s'havia escrutat el 80% del cens i va fer falta actualitzar-les quan es van aixecar de les seves cadires. No m'agrada prohibir però si hagués de fer-ho prohibiria severament avorrir el proïsme. Mai he vist res menys televisiu, menys sexy i més avorrit. Em semblava estar al segle XIX, encara que estic convençut que llavors les notícies de la Revolució Francesa o del Dos de Maig van circular de forma més àgil i amena. En aquest país nostre han de canviar moltes més coses de les que pensem. Potser estem en el començament.