El cas del nen olotí de 6 anys infectat de diftèria m'ha retornat per uns moments a la meva primera infantesa, quan un dia van aparèixer per l'escola dos senyors amb bata blanca que ens venien "a punxar". Simultàniament m'ha vingut el retrat que jo m'havia fet del personal sanitari d'aleshores: homes amb vestit i olor de colònia, metges; homes amb bata blanca, "practicants" (se'n recorden?), que duien una capseta metàl·lica amb una xeringa de vidre i agulles, que bullien abans de posar-te la injecció; dones amb vestit gris o rosat i davantal blanc, infermeres d'hospital; dones amb vestit car i perfum (més aviat poques), metgesses.

Deia que els senyors de bates blanques portaven una mena de llancetes amb què ens van fer unes rascadetes al braç -no sé què hi posaven- i ens van dir que no ens les havíem de tocar per res. Apa! Llestos! Ja estàvem vacunats! I la mare presumia al barri: "Al meu fill li han posat la vacuna". I tots contents, menys jo, que em picava i no em podia gratar.

Era la vacuna de la verola, que n'hi havia molta arreu. I més tard van venir la de la diftèria, tuberculosi, poliomielitis, tos ferina, tètanus, xarampió... I a poc a poc van desaparèixer o es van controlar una munió de malalties que causaven un fotimer de morts en aquells anys tràgics. Estic segur que som molts els qui som aquí gràcies a aquelles vacunes que ens van inocular. Per això em costa de creure que pugui haver-hi ara un nen a qui no se li ha posat la vacuna de la diftèria. Perquè pot "rebre" ell, i de retruc, moltíssimes persones més.

No opino sobre la llibertat paterna de vacunar o no els seus fills, però denuncio l'atemptat contra la salut pública.