Cada Vegada pitjor

08.06.2015 | 08:31
Cada Vegada pitjor

Si no m'equivoco, hi ha poquíssimes pel·lícules espanyoles que expliquin la vida d'un institut en un barri conflictiu, amb alumnes arribats d'arreu i pares que ningú sap on són -o que fan heroicament el que poden- i professors desbordats per les circumstàncies que ja no saben durant quant temps més podran continuar ?aguantant el tipus. Hi ha força pel·lícules així -i molt bones- en el cinema francès (penso en Avui comença tot o en La classe), i també en el cinema americà, però per alguna raó aquest assumpte no interessa els nostres directors i guionistes. Suposo que es tracta del mateix desinterès que afecta la resta de la població, perquè des de fa segles no hi ha hagut entre nosaltres un debat seriós -seriós, repeteixo, és a dir, ni partidista ni dogmàtic- sobre els problemes de l'educació pública als barris on la crisi s'està notant de veritat. I les coses no semblen haver canviat ni tan sols amb l'aparició dels nous partits. Podem, per exemple, guarda un insòlit silenci sobre aquest tema, cosa sorprenent perquè molts dels seus dirigents són o han estat professors d'institut.

Per això no és d'estranyar el guirigall que s'ha muntat després del suïcidi a Usera (Madrid) d'una noia de 16 anys que havia sofert, si es confirmen totes les sospites, un perllongat assetjament escolar al seu institut. Si fóssim un país normal, aquests casos servirien perquè s'iniciés un debat sobre les condicions en què es produeixen aquests fets i sobre les millors formes -si n'hi ha- de posar-hi remei.

Però el que passa és just el contrari: un clamorós exercici de crits i acusacions histèriques en què ningú sembla voler reflexionar amb un mínim de rigor o d'objectivitat. I el pitjor és que ningú sembla recordar tampoc el dolor que han patit els pares de la noia que s'ha suïcidat, ni de bon tros del dolor que aquesta noia va haver de patir abans de prendre la decisió de llançar-se per la finestra d'un sisè pis. I com és natural, només conèixer-se el suïcidi de la noia, van començar les reaccions dictades per la manipulació política. Perquè això és l'única cosa segura a Espanya: que tot, des del futbol fins als suïcidis escolars, o des de la recollida de bolets a les sequeres estivals, acabarà polititzat de la forma més estúpida i irracional possible.

I en una d'aquestes típiques reaccions nostres dictades per la recerca immediata d'un boc expiatori, les autoritats educatives de Madrid van decidir sancionar el director de l'institut "per haver permès l'assetjament". I les coses van anar encara més lluny: a les parets de l'institut van arribar a aparèixer pintades que acusaven els professors d'haver estat còmplices de l'assetjador. I les sospites van arribar molt més enllà. En l'edició digital dels diaris hi va haver comentaris denigrants contra els professors, als quals s'acusava de ser "passotes impresentables" i coses molt pitjors.

Però el sorprenent és que el director de l'institut havia fet tot el possible per impedir l'assetjament contra aquesta noia. Havia seguit el protocol obligatori i havia recomanat als pares denunciar els fets davant de la policia (i els pares ho havien fet). I els professors, per la seva banda, no només s'havien implicat a fons en la formació dels seus alumnes, sinó que havien creat un banc d'aliments per als més necessitats. I tot i així, hi ha gent que ha decidit culpar-los a ells -els més innocents d'aquesta història- de tot el que ha passat. És que ningú se'n recorda que els professors amb prou feines tenen mitjans per imposar un mínim de disciplina o de comportament responsable? I és que ningú s'ha assabentat que els alumnes fan el que els dóna la gana als instituts?

I el més estrany de tot és que ningú ha recordat el veritable responsable: el noi que es va dedicar durant molt temps a assetjar la noia i a amenaçar-la i a extorsionar-la demanant-li diners. I això és així perquè el nostre bon rotllisme ideològic -que és l'única ideologia que hi ha entre nosaltres, al marge del culte idolàtric al diner-, ha dictaminat des de fa temps que no existeix la responsabilitat individual, sobretot si algú pot considerar-se víctima del sistema (i aquest assetjador, per les seves difícils circums?tàncies familiars, sens dubte serà considerat una víctima). O sigui que ningú s'ha de preocupar: passi el que passi, tot seguirà igual. O cada vegada pitjor, encara que això també ens sigui igual a tots.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema