Montilivi va viure el propassat diumenge una de les jornades més tristes de la seva història. El final va ser cruel. Aquesta és l'emoció del futbol i a la vegada la seva cara amarga.
Tot depenia del mateix Girona davant d'un Lugo que no s'hi jugava res. L'ambient era el de les grans ocasions i a les graderies l'optimisme era evident des de molt abans de l'inici del partit. A l'estadi ningú no pensava que la jornada acabaria com una autèntica tragèdia.
Fins i tot la majoria d'aficionats no esperaven res del Betis. No era una diada de transistors com fa uns anys. Se sabia que guanyant, l'èxit estava assegurat i des del gol de Sandaza a les acaballes de la primera part, la confiança era total. Més de vuitanta anys d'història, una temporada espectacular i un equip humanament i professionalment d'excel·lent albiraven el triomf.
Però ves per on en el temps afegit, un inesperat gol del Lugo va ser letal. Des d'aquell moment, tot va ser esperpèntic i amb un gravíssim error d'un àrbitre que estava disposat a suspendre un partit en què hi havia en joc ni més ni menys que un ascens a Primera Divisió. Tot sigui dit que cal censurar l'actitud de l'aficionat que va llançar una ampolla d'aigua al camp i sembla que va ensopegar amb el línier que acabava d'anul·lar la jugada per fora de joc del gol de Lejeune.
Tot plegat va ser lamentable. Era un trist final a un campionat a on el Girona per mèrits propis mereixia arribar a la máxima categoria. Però l'esport és així i el calendari va jugar una mala passada atès que l'Sporting arribava al Villamarín amb un Betis que va sortir al camp a passejar-se, per vergonya del futbol espanyol.
Ara ja no és l'hora de mirar enrere. El Girona segueix viu i encara té possibilitats d'assolir l'objectiu. Pablo Machín és un gran entrenador i la seva tasca principal serà recuperar psicològicament l'equip. A Saragossa no serà fácil, però cal concentrar-se en aquesta promoció i no llançar la tovallola.
Els jugadors i tècnics han deixat ben palès que són uns grans professionals. L'entitat ha viscut molts problemes interns al llarg de la temporada i malgrat tot no han afectat el vestidor. És la gran oportunitat per a una plantilla que mai no hauria ni somniat viure unes setmanes com aquestes, plenes d'intensitat davant un gran repte.
Aficionats i socis hem de continuar al costat d'un Girona que ens ha fet somniar. No tot està perdut i cal lluitar fins al darrer alè. Quan els gironins diumenge sortien de Montilivi semblava que s'havia arribat a la fi del trajecte. I no és així. Hi ha vida i encara podem continuar somniant.
La temporada està arribant a la seva fi. I ja hi haurà temps per fer el balanç i dir potser les coses clares. Però en aquests moments ni es pot perdre l'esperança ni la il·lusió, malgrat tots els entrebancs de les darreres hores. L'afició s'ha despertat i és al costat d'un Girona que encara no ha dit la darrera paraula. No ens pot envair el pessimisme. Encara, no.
