Fent el vermut amb unes amigues parlem d'això i d'allò fins que la conversa va a parar a Dublín. Dublín? A Dublín em van estafar cinc-cents euros. Apa! Cinc-cents euros? Explica.
Quan tenia vint-i-cinc anys vaig decidir anar-me'n un estiu a Dublín per millorar l'anglès. Vaig comprar els bitllets d'avió, em vaig apuntar a un curs intensiu i vaig llogar una habitació al centre. L'avió va aterrar puntual a quarts d'una de la nit. En David Joshua Middelton, el propietari del pis, que m'havia demanat els diners per endavant; en David Joshua que m'havia d'esperar amb un cartell amb el meu nom amb un gran somriure de benvinguda, no hi era. El seu mòbil no existia i el telèfon de casa seva, tampoc. Vaig entendre immediatament que m'havia estafat -i que m'havia quedat tirada de matinada a l'aeroport de Dublín. Vaig fer un cigarro de reflexió al davant de la terminal. D'acord: agafaré un taxi, li demanaré que em porti a un hotel cèntric i demà pensaré què faig. Vaig dormir com un soc. L'endemà em vaig dutxar, vaig recollir-ho tot i vaig baixar a esmorzar al bar de l'hotel.
El pla continuava així: esmorzo i penso què faig. Un cafè amb llet reconfortant m'ajudarà a pensar. No sé què vaig demanar, però em van portar una tassa immensa plena fins a dalt de cafè aigualit amb una gerreta minúscula de llet freda al costat. Aquí sí que vaig veure que els plans es començaven a torçar. Jo volia un cafè amb llet. Vaig fer un petit intent d'explicar-me al davant de la cambrera -coffee with milk but more milk and hot- però veient com ella em mirava amb cara de no entendre res, aquí sí, em vaig desmuntar. I em vaig posar a plorar com una magdalena, al mig del bar, al davant de la cambrera i d'aquella piscina de cafè que no em pensava beure per res del món, amb una maleta immensa al costat que no tenia ni idea d'on aniria a parar i comprenent per fi que el meu pla d'estiu a Dublín estava fracassant.
Passa sovint: són les coses petites les que ens fan entendre les importants. Les bones també. Com quan una de les amigues que escoltava la història dublinesa em va explicar que la Mercedes Abad parla d'això mateix en un llibre, i que no ho recordava ben bé, perquè ella té molt mala memòria, però que li semblava que era una dona que no s'adona del tot de la mort de la seva mare fins que se li crema el sopar. L'endemà li vaig demanar si m'ho podia explicar més bé perquè en volia parlar en un article i a la nit vaig veure que m'havia enviat un mail amb cinquanta links del llibre i del fragment. I exactament com el cafè aigualit a Dublín em va fer entendre que tenia problemes, un mail ple d'enllaços, només per ajudar-me, enviat de matinada em va fer entendre que només fa tres anys que visc a Salt però que hi estic bé i que hi ha gent que m'estima.
(A Dublín, després del cafè aigualit, les coses van començar a millorar. Vaig trobar una habitació, vaig conèixer gent maca i vaig descobrir que a Irlanda el concepte cafè amb llet no existeix però que si demanes un capuccino, a la italiana, et porten una cosa que et fa igual de feliç.)
