La literatura i el cinema fantàstics parlen sovint de les invasions silencioses. Són conspiracions extraterrestres en què els protagonistes són paràsits, ultracossos que s'infiltren a les societats convencent els altres de la seva presumpta humanitat mentre els abdueixen amb una pacient estratègia viral.
Fa poc el meu fill, fascinat per tot el que insinuï activitat alienígena des que va veure Encontres a la Tercera Fase, em preguntava si això era possible; al capdavall, si els visitants són aquí i la seva tàctica és prou discreta, tampoc no ens adonaríem de la seva presència. Vaig preferir no espantar-lo però vaig pensar que sí, que ja deuen ser aquí. Tenim paràsits que potser no vénen d'un altre planeta, però actuen com a inhibidors de les identitats alienes. Són aquests que pontifiquen als debats virtuals amb una vehemència dictatorial, i no atenen les raons dels altres perquè creuen que les seves tenen una legitimitat molt superior. Opinen de tot, fins i tot d'allò que no tenen ni idea, convertint el seu argument en la destrucció del de l'altre. En el dia a dia, només et saluden i t'aturen pel carrer quan tenen un interès, i mai per la simple celebració de l'atzar. Es mouen per càlculs a curt termini, critiquen les alegries dels altres perquè se'n creuen més mereixedors ells, i se senten atacats per les eufòries col·lectives.
Aquests paràsits transiten pel món amb el convenciment que acabaran dominant-lo, i són tòxics perquè se serveixen de la proximitat per intentar aconseguir-ho. Per tant, seguint els referents literaris i cinematogràfics, la revolta consisteix a identificar-los i treure'ls la màscara, confrontar-los a la seva actitud. La revolta passa per reivindicar que els arribismes individuals no ataquin les diversitats col·lectives. No en tingueu cap dubte: la invasió ja ha començat, però si ens ho muntem bé i sabem parar-los els peus, aquests extraterrestres quotidians acabaran diluïts en els llimbs de la seva mediocritat.
