Així es va referir al territori de parla catalana el filòleg Joan Veny i Clar, Premi d'Honor de la Lletres Catalanes d'enguany, la nit del lliurament per part d'Òmnium Cultural al Palau de la Música. Un acte, ideat i conduït supremament per Joaquim M. Puyal, que el classificaria com de "sensibilitat augmentada" si existís el concepte. Si la realitat augmentada és combinar elements físics amb dades virtuals on continguts multimèdia se superposen a seqüències filmades del món real, la "sensibilitat augmentada" que m'acabo d'inventar és combinar les sensacions biològiques (les que permeten percebre estímuls mitjançant els sentits) que provoca veure i escoltar grandíssimes persones en 3D (presents) i en 2D (filmades) amb les sensacions psicològiques resultants de la modificació que el cervell ha experimentat després d'haver rebut els estímuls. Quasi podria dir "plaer" i prou, però m'ha semblat poc precís per descriure aquelles dues hores.
Avui el meu cervell és diferent. Ha canviat a causa de la fiblada directa a l'hipotàlem que la veu d'en Pere Jou de Quart Primera va produir. El mateix hipotàlem també s'excitava pel significat profund, esperançador i encoratjador de la frase de Joan Veny: "Quan somniem junts, el somni es pot convertir en realitat". Tant, que els polzes se'm van escapar per tuitejar-la. I és que les neurones de l'escorça cerebral feien una festa quan van saber que "petó" no ve de pet (per la fressa d'una besada) sinó de l'occità, on alguna cosa semblant a "potó" és el diminutiu de llavi.
Veny, amb contundència ferma i dolça alhora, va concloure: "Amb la llengua no s'hi juga!".
Fins i tot en Màrius Serra hi estarà d'acord.
