Els artistes del temps molt antic solien pintar paisatges, de muntanya i de marina, en un to crepuscular; era un testimoni que la natura feia basarda. Més cap aquí, els pintors de l'impressionisme varen plantar el cavallet al camp i varen portar tota la seva llum al quadre. Després, amb el modernisme, es pintaven ja unes refinades evocacions del paisatge. La visió va canviant, sempre, i l'esperit també. Del pintor Ràfols Casamada podem quedar-nos un pensament sobre la contemplació del paisatge, no pas per pintar-ne un quadre, sinó pel propi ús i enriquiment cultural: "El paisatge per si sol no existeix, només existeix quan hi ha algú que el mira. L'home observa el paisatge, però al mateix temps s'hi insereix, l'habita, entra a formar-ne part. El paisatge ho és en funció de la mirada". Tenim, doncs, una certa facultat de recrear-lo.

A la nostra època, que busca delerosament fugir de ciutats atrafegades, deu correspondre copsar paisatges portadors de pau i de belllesa. Ja som molt lluny d'aquella basarda medieval, de quan es presentaven muntanyes i mars necessàriament paorosos. Ara es porta una naturalesa propera, amable i sedant. Entrem a formar-ne part. I molt especialment en el bon temps, quan el calendari presenta i ofereix mar a la vista. Arran de mar, ara plàcid, ara enfurismat, es poden escoltar les veus del paisatge. Aquí també es pot rescatar la vella norma dels educadors quan diuen que la geografia i el seu aprenentatge es fan amb els peus.

A primeríssima línia de mar hi tenim els camins de ronda de la Costa Brava, que conviden a aquella mirada que donarà existència al mateix paisatge. Contemplem, per exemple,el camí de ronda de Torre Valentina a Platja d'Aro. La Torre Valentina propiament dita és una construcció defensiva (segle XVI) avui tenallada per uns edificis d'apartaments, un comprimit de casasses que semblen voler ofegar aquella veu que des de l'altura de la torre avisava la presència de pirates: calleu, que hi ha turistes; la muntanya propera va lligada a la personalitat de Madeleine Carroll, artista de cinema, que als anys 30 va edificar-hi una primera casa, avui Castell Madeleine.

El camí de ronda és un encantador laberint de ziga-zagues que pugen i baixen, entre la brillantor de verds i blaus que et permeten "entrar a formar-ne part". Aquí s'admira l'atzavara esquerpa i monumental que fa costat al pi d'arrels esgarrapants i al tamariu de les pessigolles. Avantpassats que fressaven cada pam d'aquests indrets varen denominar cala Murtra, el Racó de les Dones, la roca del Paller, cala del Forn, Cap Roig i molts més; i quan va passar-hi Montserrat Vayreda es va inserir en el paisatge i va deixar escrits uns versos mirant-se les esquerdes de les roques "que s'enfonsen en la nuesa d'uns cossos robustos com un cop d'espasa que en comptes de fer brollar sang fa brollar llum". Més prosaica es veu la presència colossal de Roques Planes, unes formes de llibres voluminosos de la naturalesa a punt d'obrir-se i donar-nos una lliçó de severa humilitat davant tot un treball titànic del mar que ens ha configurat el paratge.

Si sempre resulten fràgils els paisatges -i també la seva gestió- ha d'existir un especial entusiasme, una voluntat sòlida, perquè l'apreci que se'n pugui fer, des de la mirada senzilla, pugui continuar creixent en sensibilitat. Els camins de ronda, amb el seu agosarat plantar cara al mar de les forces tremendes, reclamen tota l'atenció possible. Transitar un tram d'aquests camins és fer un curs intensiu d'estimació del paisatge. És aprendre que el paisatge és la visió a mesura humana de les immensitats de la natura.