Els partits es posen guants de làtex per parlar dels pactes. No volen contaminar les seves cèl·lules epitelials amb la metzina que destil·len tots els altres; absolutament tots. "No estaré pas en un govern amb aquests", és la consigna general. Se les continuen fotent com a la campanya, perquè encara hi som; sempre hi som.

Però alguna cosa s'ha de menjar, o sigui, amb algú cal pactar per governar quan les urnes dibuixen un paisatge d'extrema fragmentació. I els pactes de govern es fan justament amb els que són diferents de nosaltres. Fins i tot amb els que són molt diferents. Amb els que se'ns assemblen molt es fan altres coses: coalicions electorals, federacions i processos d'unitat.

Si els pactes els fan els que són diferents, és absurd acostar-se a la negociació exigint puresa de sang ideològica. Això significa que no s'ha entès res del joc. El joc no consisteix a mantenir les mans netes, sinó a arremangar-se i embrutar-se per treure els carros de la cosa pública del fang i aconseguir que avancin.

Amb exigències de puresa virginal no s'haurien donat les grans coalicions que han impulsat Alemanya en moments difícils, per posar un exemple que se sol referenciar amb admiració. Ni hauria tirat endavant la transició democràtica als ajuntaments, als anys vuitanta. Les demandes de virginitat que ara es formulen com a requisit previ a qualsevol negociació tenen molt d'infantilisme, o de fe del convers, de la qual -com se sol dir- ens guardin els déus.

En les negociacions serenes de les democràcies aposentades es pacten programes de govern, relacions de compromisos, calendaris de mesures, i mecanismes ferris de vigilància mútua. No es pacten conversions ni abjuracions.

En aquestes negociacions es parteix al mateix temps de la desconfiança i de la confiança; es parteix de ser conscients de les diferències i de compartir, ni que sigui en part, una visió del que exigeixen el moment i el lloc. No es parteix de pensar el mateix sinó de ser capaços de trobar el comú denominador.

L'experiència ens ensenya que, sovint, com més allunyats estan els espais ideològics, més fàcil és l'entesa, perquè més difícil ho té l'altre per obrir bretxa en el nostre electorat. Condemnar a l'infern tot aquell que surti a ballar amb els de l'"altre bàndol" és propi de temps inquisitorials. Llavors només cal un Savonarola que aixequi una foguera de les herètiques vanitats pactistes.