En l'exercici de llengua castellana de les proves de Selectivitat de Catalunya hi havia un punt en el qual es demanava definir en trenta paraules què és un catàfora. Una catàfora, ho han sentit bé. Fa força temps que escric -molt més del que haurien desitjat els meus soferts lectors-, però mai fins avui havia escoltat aquest terme ni l'havia vist escrit enlloc. I que jo sàpiga, no l'ha fet servir mai cap novel·lista o poeta, ni cap periodista dels que jo llegeixo normalment (i en llegeixo bastants), ni cap editor en comentar els llibres que ha publicat o que més li han agradat. És a dir, que aquest terme no existeix per a la gent que està en contacte permanent amb el llenguatge escrit. Però tot i així, els professors catalans s'entesten a preguntar als seus alumnes què és una catàfora. Sorprenent.
Segons el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola, la catàfora no és un parany que els pigmeus africans fan servir per caçar búfals en les nits de pleniluni, sinó "un tipo de deixis que desempeñan algunas palabras, como los pronombres, para anticipar el significado de una parte del discurso que va a ser emitida a continuación" -segons el de l'Institut d'Estudis Catalans, "anticipació de què és objecte un element lingüístic dins la mateixa oració o dins el discurs" o "element lingüístic que s'interpreta segons un element que apareix posteriorment"-. Faig una pausa i em grato la coroneta. Vostès hi han entès alguna cosa? Perquè jo, per descomptat, no. "Lligui'm aquesta mosca per la cua", ens deia el savi professor Monterrubio, al col·legi CIDE, quan ens preguntava algun punt del temari i nosaltres li contestàvem amb la primera barbaritat que se'ns passava pel cap. Doncs bé, això és el que un se sent temptat a dir quan llegeix la definició de catàfora dels diccionaris: "Lligui'm aquesta catàfora per la cua", senyor acadèmic. O senyor professor de la selectivitat catalana, si ens posem actuals.
Tot això pot semblar una anècdota sense importància, però no ho és perquè aquests termes filològics que ningú fa servir formen part dels programes lectius que han d'estudiar els alumnes de batxillerat. És a dir, que els estudiants espanyols que amb prou feines saben entendre una frase mínimament complexa, i que a més tenen seriosos problemes per redactar una frase, han d'aprendre per a què serveixen la dixi i la catàfora, qüestions apassionants que els filòlegs consideren imprescindibles per al desenvolupament cognitiu d'un jove de 17 anys. I en comptes d'ensenyar als estudiants a entendre un text i a gaudir llegint una novel·la o un poema, ens entestem que els programes educatius imposin l'ensenyament d'assumptes tan absurds com els comentaris estilístics i l'ús de les catàfores. El resultat, com és natural, és un dels índexs de comprensió lectora més baixos del continent europeu. Això sí, no sentiran cap queixa per part dels sindicats de professors, per molt que es mobilitzin a favor de l'ensenyament públic de qualitat. Perquè un es pregunta quina classe d'educació pública de qualitat és aquesta que fa perdre el temps als seus alumnes amb la dixi i les catàfores.
El llenguatge -que és la principal conquesta de la intel·ligència humana- sempre ha estat amenaçat per tots aquells que han volgut degradar-lo i manipular-lo i sotmetre'l als seus interessos. Però en aquests temps és quan l'amenaça s'està fent més i més perillosa. L'economia neoliberal està introduint dues classes de llenguatge: per als privilegiats que controlen el món, una neollengua a força de termes especialitzats d'informàtica i finances (és a dir, un llenguatge en clau només apte per a entesos); i per als altres, un llenguatge residual a força d'emoticones i balbucejos sintàctics que amb prou feines serveixen per expressar una idea complexa. I al mateix temps que passa això, a YouTube hi ha centenars de joves que es dediquen a destrossar el llenguatge per pur instint de joc i de burla, com si el llenguatge humà fos una baluerna que no serveix per a res i el més cool fos maltractar-ho, ja que això permet guanyar amics i "likes" i tot el prestigi efímer de les xarxes socials. Però el pitjor de tot és que els suposats guardians de l'ortodòxia també contribueixen a la destrucció del llenguatge, com passa amb aquests filòlegs i pedagogs -o el que siguin- que els pregunten als alumnes de la selectivitat catalana què diantres és una "catàfora".
Així que puristes i llenguallargs, financers i filòlegs, xarlatans i YouTubers formen una aliança involuntària que s'està carregant el llenguatge complex. I compte, una catàfora no és una mostra de llenguatge complex. Només és llenguatge ?inservible.
