pel juny, la falç al puny, diu un vell refrany. La falç al puny... Doncs arriba el temps del treball, de la feina. No hi valen excuses, la falç al puny. Ha arribat el temps de les collites. Tant que l'hem esperat, aquest temps. La terra ha reverdit, els sembrats groguegen i els arbres fruiters esclaten de fruites sucoses. M'atreviré a citar dos versos que estim. El primer és d'Ausiàs March: "I jo he fet del regle falç molt corba". El poeta ens diu que ha ajustat la norma a la seva voluntat. Hereu d'una llarga tradició trobadoresca que havia fixat de manera rotunda la direcció de l'art poètica, el poeta ve a dir-nos que les regles són per desobeir-les. Del regle que és dret, i llarg, i que es fa servir per traçar línies rectes, el poeta n'ha fet una falç. Potser per això fou un gran poeta: perquè no s'ajustà a les normes poètiques que l'haurien conduït a una poesia perfecta en la forma. Era necessari atrevir-se a anar més lluny i a arriscar-se. Tanmateix, l'art només sorgeix quan hi ha risc. I la felicitat. Sovint únicament guaita sobre les vides arriscades, i no sobre les vides sotmeses a l'acceptació dels límits.

El segon vers és de Jacint Verdaguer, del poema Atlàntida. Diu: "En eix blat del diable no cal oscar la falç". El treball és feixuc i, per ben esmolada que estigui la falç, si allò que hem de segar és un blat del diable, el tall pot oscar-se i tornar-se inservible. Si el blat és del diable -ve a dir-nos el poeta- no ho paga oscar la falç. A vegades el blat és del diable...

El blat del diable, diuen, es fa per les voreres dels camins i per les garrigues. Hi ha llocs que en diuen blat de perdiu i blat de pobre. Té la canya dura i és mal de segar. El poeta ens adverteix que no cal oscar la falç. No cal perdre-hi el temps amb el blat del diable. I n'hi ha molt. Diuen que n'hi ha molt.

Dies passats un amic em féu dir quines són les paraules que més estim. No hi vaig haver de pensar. També sé quines són les paraules que no estim. Una de les paraules que més m'agraden és la paraula pluja. Li vaig dir al meu amic: sóc d'un poble de terra prima i magre, de call vermell, terres seques i aspres. Una gota d'aigua, a aquelles terres, era un tresor. Només s'hi feien els ametllers i les figueres. Al meu poble diuen que les figues d'aquelles terres, perquè xuclen la dolçor de la sequedat, són les més gustoses de l'illa. Una llàgrima a l'ull de la figa és senyal d'exquisitat. Doncs, al meu carrer vivia una dona que tenia un tros de terra a Randa, i aquest tros de terra tenia dret sobre l'aigua de la font. Quan arribava el juny li portaven albercocs i cireres, la collita dels seus fruiters. Sortia al portal amb un garbell ple de fruita entre les mans i cridava els al·lots del carrer i ens oferia aquella fruita dolça i sucosa.

La paraula pluja. I us he de dir que quan plou a l'interior de les meves novel·les sóc una mica feliç. No és estrany que m'enamori de les ciutats que tenen un riu. L'escassetat de l'aigua roman en un racó ocult, potser dissimulat, de la meva memòria. Vaig tenir un oncle que era cercador d'aigua. Un saurí, es diu. Observava el terreny i amb l'ajut d'una verga d'ullastre detectava els corrents d'aigua subterrània. Era com si tingués domini sobre les energies de la terra. A mi m'hauria agradat heretar el seu poder. I percebre les correnties d'aigua amagada sota els meus peus.

La paraula pluja, potser la que més estim. I la paraula falç. Em commou Ramon Llull, aquell dia en què Blanquerna clamava al cel perquè "donàs pluja als blats que es perdien". La falç al puny i és primavera.