la recent mort del meu pare m'ha fet reflexionar, més enllà dels records íntims i personals, sobre la seva generació. Una generació que les va passar molt magres i que va haver de treballar de sol a sol des de l'adolescència. Uns amb més sort que d'altres. És la generació que va patir la Guerra Civil, la postguerra i una dictadura que no s'acabava mai. Una generació en què en l'escassetat i la misèria també hi havia diferències. El meu pare, nascut a pagès, en una masia perduda de Rabós del Terri, no va passar mai gana. El meu sogre, en canvi, va haver d'emigrar a principis dels anys seixanta d'Andalusia a Barcelona amb vuit fills a les espatlles perquè a la seva terra es morien de gana. El meu pare havia de caminar gairebé una hora cada dia per anar i tornar del col·legi. El meu sogre ni tan sols va poder anar mai a l'escola. Molts milers de persones com ells van aixecar amb el seu impagable esforç un país en ruïnes.
Segur que en cap moment van ser conscients que contribuïen a aixecar un país. No tenien temps per pensar-hi, ni era la seva obligació refer allò que uns militars havien ensorrat i corrumput. Només pretenien subsistir, cobrir les necessitats més bàsiques de la seva família i, sobretot, donar als seus fills uns estudis que ells no havien pogut tenir. Molts, com el meu pare, no van saber què eren les vacances fins que es van jubilar. La primera paraula del seu diccionari era treballar. Al final, reberen la seva recompensa: van veure joiosos com els seus fills tenien una existència millor i, entre els estalvis d'una vida de treballar molt i no gastar res més enllà del necessari i l'Estat del Benestar que ens va portar una democràcia que no van conèixer fins que ja havien superat el mig segle de vida, han pogut gaudir d'una jubilació digna. I molt merescuda.
