Les «sexinenes»
Marta Perxachs Augé. Filòloga catalana i estudiant del Màster de Professorat. blanes.
Està estudiat que els joves d´avui en dia no són els mateixos d´abans. És a dir, que les relacions interpersonals han canviat en molts d´aspectes. El que passa és que enlloc d´anar a millor i avançar, sembla ser que en alguns aspectes la societat retrocedeix amb molta força.
Actualment, es fa la distinció de llenguatges, l´anomenada doble moral tradicional entre el llenguatge de l´ètica (allò associat a la bondat, aquell noi que les noies consideren que els pot assegurar una estabilitat i seguretat) i el llenguatge del desig (associat a la violència, aquell noi que les noies només perceben com una relació afectivo-sexual de manera esporàdica).
És interessant, si més no, observar que fa uns anys cap aquí alguns estudis asseguren que el punt més àlgid de la problemàtica ve des de fa dos anys fins ara, que s´ha observat el fenomen de les sexinenes. Aquest fenomen consisteix en què les nenes, més aviat, creixen més ràpidament del que els toca. Ara les nenes no van a l´escola a estudiar. Van a lluir-se, és el que ve associat temàticament amb el fenomen preocupant de la hipersexualitat: les sexinenes, nenes esclaves de la seva imatge, pateixen un augment sobtat o la freqüència extrema del desig en l´activitat sexual.
Aquests fenòmens que s´observen en l´actualitat, porten a llarga distància a una relació no igualitària entre nois i noies. Fet que, encara a més llarga distància, s´acaba produint una mala interpretació d´aquest dilema moral entre llenguatges, i, en alguns casos, la història pot acabar en un cas de violència de gènere.
Les nenes, l´objectiu principal de les quals ja s´ha comentat que és créixer més ràpid del que els toca i comportar-se com si fossin maniquins, inicien relacions amb nois que més aviat, i parlant en termes generals, es comporten amb actituds arrogants. Aquest tipus d´afecte es coneix com l´espejismo del ascenso: noies que es fixen en aquells que només poden oferir-los una relació breu, sense estabilitat i que moltes vegades les tracten malament, amb actituds depreciatives. Parlem, doncs, del terme micromasclisme, el qual també es pot anomenar sexisme benvolent, terrorisme íntim o violència de baixa intensitat. En aquest sentit, es defineixen actituds com a «petits i quotidians exercicis de poder» que permeten als homes fer el que volen però impedeixen que les dones facin el mateix. Es tracta d´«hàbils arts, comportaments subtils o insidiosos, reiteratius i gairebé invisibles» que els homes utilitzen «no tant per jutjar sinó per oposar-se al canvi femení».
Segons Shirley R. Steinberg, professora d´estudis juvenils a la universitat de Calgary, aquesta és una realitat que no es pot canviar ni evitar, però si més no, des de l´escola i des de casa, s´ha de saber tractar aquest tema. Steinberg afirma que la seva pedagogia es centra en una alfabetització mediàtica i que a aquestes edats «l´única manera que t´escoltin és parlar-los de pel·lícules i videojocs». Entén, llavors, que no s´ha de fugir d´aquesta nova realitat socioeducativa, sinó que se´ls ha d´oferir eines per entendre els missatges mediàtics.
Comunicació efectiva
Francesca Barti i Comalat. Banyoles.
El diàleg és un bon mitjà rellevant per resoldre petits conflictes que se´ns poden presentar a la nostra vida diària i, en cas que no el practiquem, els problemes es poden fer més i més grans, com un globus que es va inflant fins a explotar.
Les persones que presenten bona intel·ligència emocional i/o habilitats socials aconsegueixen més èxits i saben conviure amb harmonia amb un mateix/a i amb el seu entorn.
Hi ha molta gent que té molts coneixements de futbol, d´internet, de noves tecnologies, de música, d´alimentació... però, en canvi, no tenen ni idea de relacionar-se i comunicar-se de manera efectiva amb la gent.
És trist que la societat evolucioni a passes gegants en molts sectors i, en aquest més humà, encara hi hagi gent que no sàpiga actuar amb civisme.
