Qualsevol pot advertir que la crisi econòmica desencadenada el 2008 -i convertida en Gran recessió- ha minat la consistència i credibilitat del fins llavors reeixit projecte d'integració europea. La mateixa unió monetària, rutilant i esperançadora estrella del propòsit integrador fa quinze anys, es veu actualment qüestionada, ja que, privats els components de l'Eurozona de l'arma de la devaluació de les seves divises, només poden reaccionar davant la contingència mitjançant tremendes receptes d'austeritat en la despesa pública, amb l'esperable pèrdua de legitimitat popular de les respectives institucions estatals. Perquè no només es posa avui en dubte la idea de la unitat d'Europa, identificada en amplis sectors populars amb odioses polítiques de retallades, sinó que comença a controvertir-se la mateixa utilitat de l'Estat democràtic. De què serveix un Estat desarmat de les seves originàries i sobiranes facultats d'imprimir bitllets i fixar el tipus de canvi?

Una jurista italiana, Debora Caldirola, professora de Dret de la comunicació i de la competència, escrivia recentment que la contenció del dèficit de les administracions públiques mitjançant la severa reducció de la despesa ocasiona un inevitable allunyament de l'Estat per part de la ciutadania. I això perquè resulta debilitat un dels principals instruments de generació i redistribució de la riquesa i d'igualació social. Incapaç llavors cada país de sortir de la crisi per si mateix, es limita a patir la política d'austeritat decretada a Brussel·les, o sigui, allà on, segons es pensa majoritàriament, la representació democràtica no aconsegueix arribar. El que la gent vol, per tant, és que els Estats nacionals promoguin a nivell europeu una cohesió basada no en objectius merament economicistes, sinó de solidaritat social. Aquests estats són vistos ara com un antídot de la pura economia de mercat, a la qual s'imputa haver traït l'expectativa de millors condicions de vida. Com sosté Amartya Sen, "el paper dels mercats no depèn només del que poden fer, sinó també del que se'ls permet que facin". Per tant, la crisi imposa reflexionar sobre la necessitat de reforçar la capacitat política estatal, per tal de recompondre la relació entre empreses, finances, persones i Estat.

Certament, és impensable que aquesta capacitat pugui manifestar-se únicament a nivell intern en l'era de la globalització, però l'Estat segueix sent el lloc privilegiat de la possible mediació en els conflictes socials, encara que no sigui més que perquè els mateixos es desenvolupen encara en l'interior del seu perímetre territorial i perquè les institucions representatives estatals són encara l'instrument mitjançant el qual donar veu a les diverses instàncies de les nostres plurals societats. Per si fos poc, conclou Caldirola, la Unió Europea no posseeix un paper en la distribució dels recursos equiparable al dels Estats, als quals continua corresponent la potestat tributària i l'exacció de les contribucions socials. I no obstant això, aquests estats veuen extraordinàriament circumscrites les seves competències en matèria de política social per la seva pertinença a l'entramat europeu!

No es poden negar aquestes disfuncions, pròpies d'un procés d'integració que s'eternitza. Tampoc és possible desconèixer el risc inherent a reduir tota l'estratègia imposada per la UE a l'assoliment de l'objectiu de l'equilibri pressupostari. Com addueixen Sen i Stiglitz, si aquest assoliment, encara que sigui important a llarg termini, s'ha d'aconseguir mitjançant la renúncia a invertir en prestacions socials i en la tutela dels drets fonamentals l'exercici dels quals implica despesa pública, llavors no podrà considerar-se un èxit. Ara bé, dit això, cal propugnar menys Europa i més estats nacionals? Responc rotundament que no.

Però David Cameron, per exemple, opina que sí. Cameron pretén una mena de "devolution" de poders de Brussel·les als estats membres de la UE i que els parlaments nacionals gaudeixin de la prerrogativa de vetar l'aplicació de les normes europees. Pretén, en definitiva, excloure el Regne Unit del compromís adquirit en els tractats de crear una "unió cada vegada més estreta entre els pobles d'Europa". Prescindim aquí de l'oportunisme demagògic del Primer Ministre britànic, un polític de visió de curt abast i xovinista. Personalment entenc que estaria bé una Gran Bretanya fora de la UE, però mantenint fortes relacions amb ella. Que torni, doncs, a l'EFTA i deixi de molestar.

Al meu parer, no hem de retrocedir, sinó avançar en el camí de la integració europea. Els Estats nacionals són a Europa una forma d'organització política ja àmpliament superada per les exigències de la globalització. Així ho creu també el Govern espanyol quan, en un document del 27 de maig passat dirigit a les institucions europees, arriba a demanar "una integració política més profunda". Queda molt per fer per enfortir la Unió Econòmica i Monetària, sosté el nostre Govern, que, entre altres coses, proposa: 1) transferència de sobirania a la UE en polítiques d'ingressos i despeses nacionals; 2) un pressupost comú a l'Eurozona; i 3) instruments de deute comuns. Amb la mateixa sensibilitat europeista s'acaba de pronunciar el rei Felip VI davant l'Assemblea Nacional francesa.

Posar remei a la inconsistència europea que la crisi ha deixat al descobert està al nostre abast. Alemanya i França hi tenen la major responsabilitat.