La mort d'un mestre i amic

15.06.2015 | 08:21
La mort d'un mestre i amic

com m'agrada la tecnologia, però quines notícies tan tristes et pot fer arribar en segons! Dimarts, 26 de maig , 7.30 del matí, preparant-me per iniciar un nou dia d'activitat laboral ordinària, amb la preparació de les últimes classes del curs i dels articles pendents i compromesos. Arriba un whatsapp d'un bon amic amb aquesta lapidària frase: "Manuel Ramón Alarcón ha mort aquest matí". Poc després, un altre bon amic m'informa també de la trista notícia.

Quan reps notícies com aquesta, et canvia la cara i et canvia tot: allò que anaves a fer durant el dia, aquells problemes que tens i que creus que són molt importants, allò, allò... Perquè "allò" ha deixat pas a una dura realitat, la mort d'un gran jurista, però sobretot d'una gran persona i d'un gran amic. I et poses a pensar en tot el viscut i passat, perquè la mort de qualsevol persona amb la qual mantens relacions et porta a recordar els moments viscuts amb ella, i per molts minuts t'oblides del present i del futur, d'aquest present i d'aquest futur que ja no té una persona que ens ha deixat fa només uns pocs minuts. Després, quan et vas lentament recuperant emocionalment de la notícia de la mort d'un amic, et poses immediatament a pensar, i estic segur que tots els que vam conèixer Manuel Ramón ho haurem fet ja, en quins actes d'homenatge a la seva persona, al gran jurista que era, haurem de realitzar en el pròxim futur, aquest futur que tenim alguns, encara ara, una mica més ennuvolat per la seva pèrdua.

Ara només vull recordar la persona que vaig conèixer en un acte a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona el 1987, amb ocasió de la celebració d'una jornada d'estudi sobre la regulació del dret de vaga, aquest dret tan injuriat i vilipendiat per molts però l'exercici del qual en més d'una i dues, i tres ocasions, ha servit per avançar en la defensa i reconeixement de drets socials i laborals. Manuel Ramón s'incorporava com a catedràtic a la Universitat Autònoma de Barcelona, on a més de posar en marxa una escola de bons laboralistes va assumir importants responsabilitats de gestió tant a la Facultat de Dret com en la direcció de la UAB, i des de llavors la nostra relació va ser agradable, intensa i fructífera.

Cap laboralista català s'oblidarà que un sevillà, i del Betis, va contribuir decisivament a posar en marxa a partir del 1992 les jornades anuals catalanes de Dret del Treball i de la Seguretat Social, una reunió obligada no només per al iuslaboralisme català sinó per a gran part d'experts del món del treball de tot Espanya. Justament fa poc més d'un any vam celebrar a la Facultat de Dret de la UAB les XXV jornades, amb un entranyable sopar d'amics i amigues amb Manuel Ramón en la qual se li va fer entrega d'un regal en ocasió d'aquest aniversari i de tot el seu esforç dedicat a la preparació, i èxit, d'aquestes Jornades des del seu inici.

La memòria s'atura ara a l'octubre del 1993, amb el meu accés a la Càtedra de Dret del Treball i de la Seguretat Social de la Universitat de Girona, amb la presidència del tribunal ostentada pel professor Alarcón, preciosa i rigorosa Universitat en la qual vaig viure molt intensament durant quinze anys i durant els quals sempre vaig comptar amb el seu suport, tant des de la Universitat Pompeu Fabra, a la qual es va incorporar després del seu pas per la UAB, com més endavant des de la Universitat de Sevilla. Sempre que el vam trucar per impartir una conferència va venir a la Facultat de Dret de la UdG, primer a Fontajau, i després a la magna Facultat situada a Montilivi, a pocs metres del que m'agradaria, ens agradaria, que fos el proper any un estadi de primera, i al qual a Manuel Ramón sens dubte li hauria agradat molt assistir per veure i animar el seu Betis. L'empremta del professor Alarcón a Girona continua ara amb el bon fer i bon treball de l'estimat company i amic professor Ferran Camas.

I així va arribar la meva incorporació a la UAB al desembre del 2007, i novament amb la satisfacció de veure el professor Manuel Ramón Alarcón com a president de la Comissió encarregada de jutjar i proveir una càtedra de Dret del Treball i de la Seguretat Social, la segona ja que la primera està ocupada, i amb tot mereixement, pel professor, i amic de tota la vida acadèmica, Francisco Pérez Amorós. Vam seguir mantenint estretes relacions, i vaig sentir una gran satisfacció pel seu nomenament al desembre de 2010 com a magistrat de la Sala Social del Tribunal Suprem. En la seva tasca com a magistrat, Manuel Ramón ha sentat doctrina, i mai millor utilitzada aquesta paraula, per les seves brillants aportacions a la renovació del Dret del Treball i de la Seguretat Social des de plantejaments sempre ferms i convincents de defensa dels valors socials i democràtics de l'Estat de Dret esmentat en l'article 1 de la Constitució democràtica de 1978.

Els meus darrers records de Manuel Ramón em porten al 13 de febrer d'aquest any, a l'acte d'homenatge al mestre de molts laboralistes, i entre ells Manuel Ramón, el professor Miguel Rodríguez-Piñero. En fi, una setmana després vaig tenir oportunitat de saludar-lo novament tot i que amb molta brevetat en les XXVI Jornades catalanes celebrades a la UPF, i una de les coses que lamentaré en la vida és no haver pogut escoltar la seva conferència de cloenda de les Jornades, però l'activitat docent no m'ho va permetre.

Manuel Ramón va unir Andalusia i Catalunya, passant per Madrid. Vaig dir amb ocasió d'una tesi doctoral fa diversos anys que l'escola sevillana de Dret del Treball i de la Seguretat Social creada per Miguel Rodríguez-Piñero havia fet arrels també a Catalunya, que hi havia arribat per avió i continuat en tren, i que només faltava per fer el recorregut geogràfic d'aquesta escola, des de Girona a Sevilla, que disposéssim de l'AVE. Avui aquest desig s'ha convertit en realitat i és alguna cosa més que un símbol d'aquesta molt estreta relació que existeix entre la major part del professorat de les universitats de tot Catalunya amb l'escola sevillana.

Diumenge, 24 de maig, va ser un dia històric en l'àmbit esportiu per als seguidors del Betis. El seu equip, dirigit novament per Pepe Mel, va pujar, ha tornat a pujar, als cels de la Primera Divisió. Sé que Manuel Ramón estava ja molt malament de salut, però estic segur que en el fons volia aguantar al màxim per veure el seu equip de tota la vida tocar novament el cel, i així va ser. Probablement, segur, Manuel Ramón hagi pogut marxar d'aquest món amb aquest entranyable record, i ens ha deixat a tots els seus amics un altre entranyable record, el d'un gran jurista i una gran persona. Ens toca ara als que estem a la Terra continuar amb el treball que ell va iniciar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema