El vot de centre

15.06.2015 | 08:21
El vot de centre

les eleccions, com els partits de futbol, es guanyen al centre del camp. Em refereixo més a un conjunt d'emocions que a una ideologia. Un polític que aconsegueix ocupar el centre connecta amb els interessos transversals de la societat, ja sigui amb els seus anhels o amb les seves pors. D'aquí la importància dels relats, de les narratives que penetren en el teixit sentimental d'un país i que la impregnen generació rere generació. Ha succeït, per exemple, a Catalunya, quan Pujol va arraconar les diferents tradicions alternatives del catalanisme a favor d'un dogma identitari. En canvi, per a les ideologies clàssiques -del conservadorisme a la socialdemocràcia- el debat se cita a la cruïlla de camins entre la llibertat i la igualtat. Sovint, es tracta d'una mera qüestió de matisos, que a penes tenyeixen la realitat, ja que ni el PP ha destruït l'Estat del benestar ni el PSOE ha nacionalitzat l'economia. Avui dia, però, les mutacions sentimentals han substituït l'eix de la dreta contra l'esquerra per un altre d'arrel clarament populista: el de la casta contra el poble. La centralitat consisteix en què ningú, o molt pocs, es reconeixeran a si mateixos com a casta, alhora que es van obrint trinxeres geogràfiques, socials i generacionals. La casta és, sobretot, els polítics i els banquers; però, en un moment donat, també pot abastar als pensionistes (segons les estadístiques oficials, els únics que han guanyat poder adquisitiu durant la crisi), els funcionaris, els empresaris, els sindicats o l'Estat. Un bon relat exigeix cert bizantinisme que el converteixi en mal·leable.
A mig any de les eleccions generals, el centre constitueix la frontera natural del poder. Iglesias es mou amb soltesa en la dialèctica de bons i dolents. En exigir el cap dels candidats del PSOE per pactar el govern, Podem aspira a erigir-se en l'única centralitat de l'esquerra. Que Pedro Sánchez entri en aquest xantatge només parla en contra seu. El poder és tàctic, però requereix alguna dosi de coherència. Per la seva banda, la unió de les esquerres ofereix una oportunitat perquè el PP recompongui el seu discurs de cara als pròxims comicis. La qüestió és detectar on nia el centre polític de la societat: si basculant cap a l'esquerra, en forma de coalicions àmplies amb un PSOE escapçat, o assentant el missatge de continuïtat i de recuperació econòmica.

Assotat per una corrupció endèmica, el PP de Rajoy necessita una cirurgia urgent que vagi més enllà del cessament d'uns quants ministres. El problema del PP es conjuga en forma de manca de credibilitat, tot i que alguns números del PIB comencin a resultar-li favorables. En contra del que preconitzaven els profetes de l'Apocalipsi, Rajoy va salvar el match point de la suspensió de pagaments i segurament acabarà la legislatura amb un menor nombre d'aturats que a l'inici de la mateixa. Ocupació precària i de mala qualitat, ocupació mal pagada, però ocupació, al cap ia la fi. A nivell macro, el dèficit s'ha reduït a la meitat, la competitivitat ha pujat i l'endeutament s'ha disparat fins a nivells difícilment sostenibles. Si la corrupció pot trencar els populars, la incipient recuperació econòmica els enforteix.

El centre emocional del país es debat, doncs, en aquesta cruïlla de camins, molt condicionat pels experiments autonòmics. En certa manera, cal llegir les pròximes generals com una segona volta del 24-M: ¿al voltant de quin eix s'articularà el vot de centre? Què farà el votant de Ciutadans, sorprès potser per l'estrany perfil que ha adoptat Rivera? Seguirà Pedro Sánchez deixant el protagonisme en mans d'Iglesias? ¿Mourà fitxa Rajoy? A finals de setembre arriba la prèvia catalana. Per si no s'han adonat, seguim en període electoral.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema