Tot i que la política produeix cada hora mitja dotzena de motius per detestar-la, no hem inventat res millor per organitzar la convivència. Les ordenances militars estan bé dins de la caserna i tots els khmers rojos i camises marrons acaben per prendre la tonalitat negre betum. Dels salvadors de casino, lliura'ns, Senyor. I si la política els sembla malament, haurien de fer una ullada a les esglésies, les doctrines (presumptament) revelades, l'organització de les empreses, l'explotació dels recursos i altres desconsols. Millor no.

Enfront de la política s'erigeixen els tècnics, els anomenats imperatius de l'economia, els comptables, que només serveixen -quan serveixen per a alguna cosa- per quantificar ingressos i despeses i per dissimular el compte de resultats, si no s'ha canviat les calces. L'economia petita, la de la gent, sí és una cosa peremptoria. Els que tenim feina o no vam néixer com Sinué, l'egipci -amb fems entre els dits- ni tan sols imaginem el que significa buscar-se la vida, però en la societat, qualsevol decisió que impliqui la despesa de més de cent euros, és política. Què dic! El diari costa 1,20 i comprar aquest o l'altre, és política. L'única manera que la política no ens asfixiï, és fer-la amb cert sentit, mesura i exigència. I, de vegades, de manera inajornable.

És clar que llavors arriba l'FMI i recomana abaratir l'acomiadament, pagar dues vegades les medicines i no sé si restablir el cinturó de castedat perquè la gent no dispersi energies i assolim, a través del més rigorós ascetisme, l'esplendor de la riquesa (interior). Tot això no té res a veure amb comptes objectius, és clar, sinó amb la ideologia, o sigui, una altra vegada amb la política, terreny en el qual la banda organitzada del PP va aterrar agitant la bandera de l'empresa lliure, però després va multiplicar les empreses públiques , va eixamplar les seves plantilles, les van saquejar, van col·locar a la família i es van clavar al cul la navalla d'Okham en multiplicar els ens sense cap necessitat, però amb enorme profit.