El mot catàfora està de moda amb motiu de la selectivitat. El seu contrari, anàfora (repetir paraula a cada paràgraf), defineix bé les intervencions en les electorals passades. Han convertit "amb tu" en una anàfora, ha sortit a tot arreu. S'ha de reconèixer que hem viscut una campanya molt pobra, amb el mateix to avorrit i repetitiu d'anteriors. No estranya que porti a una baixa participació. En el cas de les municipals, s'ha de valorar el fet que molts ajuntaments, per la crisi, han tingut una vida molt plàcida. Una certa inacció, pràcticament sense problemes urbanístics, justificada o no, per la manca de diners.
Malgrat el to avorrit de les intervencions i la baixa participació, aquestes eleccions han provocat el canvi més important des de la transició. Fa la impressió que tornem al 1976. S'acaba el bipartidisme. Els gran partits baixen i les noves formacions basades en moviments populars, provocats per la crisi, s'imposen. Surten Podem, Ciutadans i altres grups lligats amb Podem. El PP rep de valent, si bé continua com a força més votada. El PSOE rep menys, però també cau. Pot portar a la pràctica desaparició d'algun partit com IU. Iniciativa no les té totes, se salva aliant-se amb Colau i aquesta té el suport de Podem. UPyD s'esborra.
A Catalunya, Trias perd l'alcaldia de Barcelona i CiU baixa. Si bé continua sent la força més votada i manté les Diputacions. Els ajuntaments de Madrid i Barcelona van a mans de Podem. En relació amb el vot sobiranista, millora una mica, si bé no arriba al 50%. També cal dir que la participació ha estat escassa. Una de més alta, com és d'esperar en unes generals, podria variar-ho.
Superades les eleccions municipals i autonòmiques, ha començat la política de pactes entre formacions, la tònica general ha sigut aïllar el PP. Surt de nou l'eterna polèmica si l'alcalde ha de ser el cap de la llista més votada o el que aconsegueix la majoria, més o menys lògica. Aquí, descaradament, juguen els interessos de partit.
Una petita anàlisi del que ha passat: El PP ha pagat les mesures d'estalvi per la crisi. Malgrat que coincideix amb una millora, reconeguda arreu, de la situació econòmica del país. Altrament aquesta millora no arriba a les classes populars i part de la classe mitjana. No oblidem que Espanya està entre els països d'Europa on la diferència entre rics i pobres es mes gran. S'ha de valorar també que des de la crisi del 2008 totes les eleccions celebrades en països europeus, el govern de torn ha perdut en la gran majoria, sigui del color que sigui. Poques excepcions: Polònia, Alemanya i ara el Regne Unit. Queda el dubte, difícil de valorar, si l'enfocament de la crisi, de caràcter neoliberal, ha estat l'adequat. No em sento capaç d'opinar. Es diu que als EUA ho han fet diferent.
Tornant al gran perdedor, el PP. Cal assenyalar que a dalt de tot del partit, predominen els números u de promocions. Creen una mena de "despotisme il·lustrat". Un sol exemple, amb la taxa del 21% sobre cultura, estic segur que han ingressat menys que amb una de més baixa, però és el criteri absolut que els perd. Els ha fet molt mal. No parlem de Wert amb l'educació.
Una altra consideració a valorar, la corrupció aquesta vegada sí ha jugat contra el PP, quan no va ser així en el cas d'Andalusia i el PSOE. Segurament el cas Pujol també ha influït en el descens de CiU.
Tornant al galimaties de pactes postelectorals viscuts, que hem de veure com acaben passades les eleccions del 27-S. Una solució, cada cop mes necessària, és canviar el sistema electoral, almenys a les municipals. Cal adoptar un sistema de dues llistes, una per alcaldes i l'altre per a regidors. Amb una segona volta en el cas de l'alcalde, si no arriba al 51%. Un cop elegit, aquest està ferm, no hi ha vot de censura possible, i forçosament s'han d'entendre amb els regidors, siguin afins políticament o no. Evitaríem el viscut fins ara, quan els canvis d'alcalde han estat, quasi sempre, per motius poc confessables.
