Vivim en un món de meteoròlegs sobrevinguts. És a dir, que si hi ha un tema en què tothom excel·leix és en opinar del temps: al llarg del dia, no són poques les ocasions en què un interlocutor es refereix a la climatologia i aporta la seva "expertesa" per fer vaticinis o constatar-los. Els veritables professionals del tema són, dia rere dia, uns oracles tan venerats com relativitzats, perquè sembla que no tinguin dret a equivocar-se i a la primera de canvi els atribuïm la responsabilitat del nostre estat d'ànim. Quan plou, sempre hi ha algú que diu allò de "a la ràdio i a la tele van dir que aguantaria", i quan fa sol, sempre s'escolta una veu apuntant que "no havien dit que faria tanta calor". En tot cas, els necessitem i poques professions es poden enorgullir de ser tan fonamentals per anar pel món.
La fiscalització ciutadana de la meteorologia i dels seus professionals es deu a una vocació compartida per uns i altres: la de mirar el cel. La màgia de mirar el cel resideix en què tant pot ser un gest metafòric dels nostres anhels vitals com una imatge del nostre pragmatisme quotidià. Mirem el cel perquè aspirem a conquerir-lo, però també per saber en quines condicions afrontem els tràfecs diaris. De les dues idees, absolutament complementàries, en neix el conte Mirant el cel, de Mònica Usart i la il·lustradora Roser Calafell, editat per La Galera. Aquest relat es dirigeix al públic infantil per esperonar-lo a entendre el temps i les severs particularitats, i ho fa apel·lant al que hi ha de meravellós i generacional en la seva descoberta. La comprensió del clima és inherent a conèixer-nos millor, perquè és un actor indispensable del nostre creixement i la nostra vida en societat. I una de les grans virtuts del conte és que tot això ho fa parlant amb el seu públic de tu a tu, sense menystenir les seves potencialitats, i reivindicant la vocació pedagògica de l'entreteniment. Una vocació que, com la de mirar el cel, no l'hem de perdre mai.
