sabut el resultat de les eleccions municipals del 24 de maig és inevitable aturar-se un moment en l'anàlisi de les combinacions de govern que ens va portar el 13 de juny, que és quan veritablement es visualitzen els canvis en el paisatge polític. Un panorama que el diari de més difusió del país resumia d'aquesta manera en la seva primera plana: "Grups alternatius d'esquerra governaran les principals ciutats". El titular podria perfectament haver servit per a un examen d'anàlisi de text en proves d'accés a la universitat.

La frase és molt mesurada (segurament va donar lloc a debat al consell de redacció) i descriu bastant bé la situació, però no deixa de transmetre una soterrada inquietud. No, per descomptat, en la forma grollera i desproporcionada que presentaven altres mitjans de premsa i ràdio, en un dels quals vaig poder sentir com s'acusava la nova alcaldessa de Madrid, senyora Carmena, d'estar preparant una policia política per detenir desafectes amb el nou règim. (La quantitat de barbaritats que es van poder sentir i llegir aquests dies passats ha estat cabalosa). Ara bé, tornant al titular a què em referia, l'expressió "grups alternatius d'esquerra" reflecteix la inquietud pel fet, molt nou, que organitzacions polítiques de nova formació, amb uns lideratges encara poc clars, accedeixin a governar les principals ciutats de l'Estat desallotjant de les alcaldies els que les havien controlat des de l'inici de la Transició.

Uns partits que, malgrat les seves reiterades, explícites i escandaloses recaigudes en pràctiques de corrupció, gaudeixen del favor d'importants nuclis de poder que encara els consideren com els millors garants dels seus interessos. A tres mesos de les eleccions catalanes (on es plantejarà explícitament el desafiament secessionista per part d'un partit conservador) i a cinc de les generals, el decaïment dels dos principals actors polítics no pot observar-se sense preocupació des de certes talaies.

Fins ara, tots teníem molt clar que el PSOE, el PP i els partits conservadors nacionalistes (PNB i CiU) ocupaven tota l'oferta política en l'àmbit estatal. El PP cobria extensa?ment l'àrea de la dreta (inclosa l'extrema); i el PSOE, la de l'esquer?ra, amb una molesta, però cada vegada més reduïda, competència per part d'IU. Però tot això s'ho ha endut el corrent de la indig?nació i el cansament ciutadà. Alertats del perill, els dos grans partits busquen solucions d'emergència.

El PSOE maniobra per reconduir la situació unint-se als "grups alternatius" al govern d'ajuntaments i comunitats autònomes fins que la baralla a les eleccions generals pugui portar la fallida d'aquesta aliança conjuntural. I el PP intenta una renovació estètica i un rejoveniment de cara a la galeria que pot resultar tan patètic com els intents de treure's anys tenyint els cabells blancs. Però la situació d'aquesta "esquerra alternativa", malgrat l'èxit inicial, no és menys complicada. No té diners, encara que tampoc deutes, no disposa de mitjans de comunicació importants, encara que maneja amb habilitat les xarxes socials, i tampoc gaudeix del suport d'altres entitats influents com puguin ser els sindicats o l'església catòlica. Això sí, li queda la gent.