El Girona FC

19.06.2015 | 00:00
El Girona FC

"Quan s'ha tingut un peu i mig a Primera Divisió i no s'ha aconseguit, s'ha d'expressar d'alguna manera clara la felicitació i el reconeixement als jugadors, a l'entrenador, a les directives, als presidents i als propietaris"

o acostumo a parlar de futbol en aquests articles. Però crec que ha arribat l'hora de fer-ho. S'ha acabat la temporada, una temporada que ha fet vibrar el camp i els aficionats del Girona Futbol Club, com mai. Ara, ja no té cap sentit especular nostàlgicament amb el passat més recent. Tots ho hem fet i ens hem preguntat a on seríem amb algun dels punts perduts escadusserament, o amb els de l'etapa de baixa que va viure l'equip en ple hivern. També ens hem volgut imaginar, en un racó secret dels nostres somnis, que el gol del Lugo no va entrar, o que l'àrbitre desmentia el seu linier i donava per bo el gol del minut 92 de Florian Lejeune. O, fins i tot, hem volgut creure que el penal d'aquest diumenge no va existir, o que la rematada de Pere Pons havia entrat. "El futbol és cruel, macabre", ha dit l'entrenador Pablo Machín.
Però ja s'ha acabat la temporada. És hora de descansar físicament i psicològicament. És hora, sobretot, de treballar a fons en els despatxos per preparar bé la que serà la vuitena temporada del club a segona divisió A. Una temporada que ha de començar, com cada any, amb objectius discrets i modestos i que ha d'assolir la garantia de la permanència com més aviat millor. Es pot fer mirant de reüll els primers llocs de la classificació i es pot fer aprofitant totes les oportunitats per enfilar-se a les primeres posicions; des del realisme, des del pragmatisme, des de l'ambició de fer un bon futbol, de veure gaudir els jugadors, l'entrenador i els espectadors.
Però si ja no té cap sentit especular a on seríem si haguessin passat les coses que no han passat, sí que té tot el sentit del món recordar, un cop més, la magnífica temporada que ha fet el Girona. Una temporada plena d'encerts, de bons resultats, de partits memorables, de gols fabulosos, d'aturades esplèndides de Becerra, de gols de Sandaza, Mata o de Felipe Sanchón, i algun de molt oportú i contundent d'Eloi Amagat, de Florian Lejeune, o alguna canonada imparable de Richy. Una temporada que ha vist l'eclosió de jugadors com Àlex Granell o Pere Pons; una temporada que ens ha fet patir per la recuperació, finalment feliç i eficaç, de Juncà; una temporada que ens ha portat grans cavalcades de Cifu i la sobrietat de Ramalho fins al seu trencament, i que ens ha delectat amb les retallades de Sebas Coris. Una temporada que ha permès que Pablo Machín es quedés un partit rere un altre sense adjectius per qualificar els seus jugadors i el joc del Girona.
No puc citar tots els jugadors. No en sé prou i em sap greu no fer un repàs més complet. Sóc Jandrista i a la seva edat, Jandro ha conservat fins al darrer partir el toc elegant i intel·ligent que l'ha fet sempre un jugador de qualitat. Però el temps passa i el pot de les essències es buida de mica en mica. Ara és el moment de recordar les grans jugades, els grans gols de falta directa, i de deixar aparcats els records d'alguns dubtes. I ja he esmentat Eloi Amagat, però no em puc estar de tornar-ne a parlar per dir que aquest any el seu avi Narcís hauria vibrat amb el nét, amb la seva entrega, el seu coratge i la seva força física al servei d'un mig camp controlat ofensivament.
La temporada ha estat magnífica i, a poc a poc, a la gironina, a ritme lent, el camp s'ha anat omplint. Ha costat superar un sostre de vidre de quatre mil espectadors, però finalment hem superat diverses vegades els vuit mil. I veure Montilivi ple, sense clapes, és un regal per a la vista dels qui hem passat fred molts hiverns amb tot el formigó al descobert i uns escassos centenars d'espectadors a les grades. I, malgrat la fredor habitual del públic gironí, cada vegada que l'entrenador o els jugadors alçaven rítmicament els braços demanant que s'aixequés Montilivi, els crits de "Girooona, Giroooona" han retrunyit ben forts. Aquesta sintonia entre un públic massiu i l'equip no es pot perdre i una de les feines que s'ha de fer és cuidar la massa social i tractar d'assegurar l'escalf permanent.
Quan s'ha tingut un peu i mig a primera divisió i no s'ha aconseguit, s'ha d'expressar d'alguna manera clara i entenedora la felicitació i el reconeixement als jugadors, a l'entrenador, a les directives, als presidents i als propietaris.
I tornem al principi. Descansem tots plegats i pensem en el futur. Preparem bé la temporada, fitxem bé com aquest any. Garantim estructures tècniques i administratives modernes i eficaces, d'impecable seriositat. Tractem bé els jugadors, acomiadem amb honors els qui no es podran quedar o no es voldran quedar perquè trobaran, potser, una millor oportunitat. A l'hora de la veritat, l'entrenador tampoc no s'ha estat de recordar que en aquesta divisió els jugadors són professionals i que aquesta professionalitat s'ha d'expressar en la maduresa de les actituds i dels compromisos.
Demano, un cop més, disculpes als jugadors que no he esmentat, però vull que sàpiguen que en un joc d'onze, molt sovint és més important l'equip que les individualitats i que només l'equip i una bona banqueta asseguren les rotacions que acaben fent gran un equip modest.
Aquests dies he estat repassant la Història del futbol a Girona, aquests dos volums editats per l'Ajuntament de Girona i escrits amb passió, amor i informació per Jaume Curbet i Boj i que cobreixen els anys 1904 a 1957, la primera part, i de 1957 a l'any 2000, la segona part. En només quinze anys del segle XXI ja començaria a ser hora d'un tercer volum, que faci justícia als moments històrics que hem viscut. El meu fill i els meus néts han vist ja coses que jo he trigat prop de seixanta anys a veure, i que voldria tornar a veure, millorades. Un tercer volum que seria l'ocasió per fer la síntesi del reconeixement que mereixen els veterans que cada diumenge van al futbol, els qui s'han de quedar a casa perquè ja no poden sortir i els qui només la boira dels records manté amb l'esperit viu, amb el reconeixement a la trajectòria de les dues temporades en què el Girona ha passat del vertigen de l'abisme de caure a segona B, que es veia venir, a les portes de la glòria de la Primera Divisió, que s'ha resistit.
Pablo Machín té molt a dir, encara.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema