Unió en solitari

20.06.2015 | 00:00
Unió en solitari

De Duran i Lleida s'ha repetit fins a la sacietat que és el més italià dels polítics nacionals i ja se sap que "italià", a Espanya, equival a finezza, astúcia, tàctiques camaleòniques i oportunisme pactista. Maquiavel, en suma. Però la política en majúscula és una cosa molt diferent al regateig conjuntural, per més que les habilitats d'un Messi puguin resultar de vegades valuoses fora del camp de futbol. Durant massa temps, el portaveu al Congrés de CiU s'ha venut a si mateix com l'enllaç necessari entre l'acceleració radical de Mas, la por empresarial i l'immobilisme de Rajoy. Quan se salta al buit, advertia Duran i Lleida, s'entra en un territori desconegut i les conseqüències són imprevisibles. No obstant això, el ressò de les seves paraules a Catalunya ha estat escàs i, a Madrid, el seu fracàs també ha estat notori. Mentre que a Catalunya el líder d'Unió pretenia refrenar les fanfàrries sobiranistes de la Generalitat apel·lant al seny i a la moderació democràtica, a Madrid reclamava un procés de reforma constitucional que curtcircuités el discurs del nacionalisme radical. La realitat és que aviat ha passat de ser l'enllaç indispensable a convertir-se, a causa de les seves pròpies contradiccions, en una Casandra irrellevant. Si, com explica Jordi Amat a El llarg procés, el relat maragallià del catalanisme va ser devorat pel pujolisme, la posició democristiana i central d'UDC ha quedat també arraconada al no man's land de la tebiesa. Per al votant confús, la U de CiU optava per la ruptura encara que fos condicionada o pel reformisme?, per la independència o pel federalisme asimètric?, pel gran salt endavant o pel pacte fiscal? Segurament es trobava en la conjuntura d'una incomoditat sense força.
Sospito que, quan en el futur s'analitzin els anys d'Artur Mas al capdavant de la Generalitat, es parlarà d'un polític que va destruir el seu partit, va defugir els problemes reals de la societat catalana i va propiciar un escenari fictici a favor d'una utopia identitària. Es tracta, en tot cas, d'una dinàmica ja coneguda en el nostre país i que sol coincidir amb els períodes cíclics de debilitat de l'Estat. Però no podem referir-nos a Mas sense preguntar-nos també pel fracàs de Duran, que al seu torn representa una pretesa tercera via catalana. Amb el seu partit trencat en dues meitats, vigent l'ultimàtum dels convergents cal recordar que, sense força, els polsos no es guanyen i a pocs mesos de les eleccions autonòmiques, l'atomització del paisatge polític català s'accentua. I els ponts segueixen trencant-se. Potser a Espanya no se l'entén des d'Itàlia. En clau italiana, vull dir.
En els pròxims sis mesos seran molts els factors de canvi. Els moviments antisistema adquiriran una notable representació parlamentària, a més de controlar notables centres de poder com ja passa a Madrid o Barcelona. La pèrdua de les majories absolutes pot obrir en canal la Constitució del 78. Per una qüestió merament cíclica, resulta probable que l'economia es refredi de nou, crispant un país que encara no ha estroncat les profundes ferides de la crisi anterior. Es requerirà enginyeria avançada, finezza, italianitat en suma. Encara que, vist el recorregut de Duran, més que un motor italià, el que necessitarem serà un acoblament alemany: més precisió tècnica i menys oportunisme conjuntural. Entrem en un període completament nou i pocs protagonistes seran els mateixos. Duran i Lleida ha trencat amb la C de Convergència i s'afanya a iniciar el seu camí en solitari. Un cop més, arriba tard. O això sembla.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema