Catalunya viu un moment d'incerteses i d'esperances, de canvis profunds que ens mouen a reescriure horitzons personals i col·lectius. Ho han confirmat les darreres eleccions municipals i les constitucions recents dels nous consistoris, on han emergit d'una manera notòria moviments que qüestionen les formes de fer política que havien dominat des de la recuperació de l'autogovern. S'hi ha reforçat, a més, visiblement, com calia, la projecció pública del paper de la dona en el debat polític. Han tingut efectes evidents en l'opinió pública la crisi econòmica i l'immens error de les institucions espanyoles en la gestió del conflicte català, arran de la modificació pel Tribunal Constitucional de l'Estatut aprovat en referèndum a Catalunya.

Això succeeix quan fa 40 anys que agonitzava el franquisme i mentre en commemorem 700 de Ramon Llull i 750 del cronista Ramon Muntaner. La nostra cultura té arrels vigoroses que vénen de lluny i ha superat greus adversitats i intents d'asfíxia. Els efectes de la crisi han estat singularment dramàtics en el sector cultural. La reducció del consum, les restriccions pressupostàries, l'increment de l'IVA,... n'han augmentat la fragilitat i hi han accentuat la precarietat. En aquest context el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts ha propugnat l'adopció de mesures per protegir els professionals de la Cultura i per enfortir el pes que la Cultura ha de tenir en una societat que afronta transformacions substancials i irreversibles. Ens trobem en una etapa de redefinició de fonaments i de models. I la cultura hi ha d'assumir un lideratge i una responsabilitat determinants. Ens cal que sigui així perquè el futur passa pel coneixement, per la cohesió dins l'experiència respectuosa de la diferència, pel talent, pel diàleg, per la creativitat, per l'excel·lència,..., és a dir, pels valors de la cultura, que ens dignifiquen i ens enalteixen, que ens confereixen una personalitat davant dels altres i oberta al món.

Fa pocs dies es lliuraven els Premis Nacionals de Cultura. L'esdeveniment va tenir lloc al Romea, un teatre barceloní amb cent cinquanta-dos anys de trajectòria, que explica una part ben emblemàtica i significativa de la nostra història teatral. S'hi van distingir figures eminents que encarnen no pas d'una forma puntual, sinó persistent i fecunda, els fonaments i els compromisos que han d'inspirar la nostra vida cultural: Núria Espert, Francesc Parcerisas, la Fundació Guinovart, Xavier Pla, Amèlia Riera, Jaime Rosales, els Diables i Dimonis de Catalunya, Quico el Célio, el noi i el mut de Ferreries, Guillermina Coll i Josep Maria Cadena. Són veritables referents per al conjunt del nostre país i per a les generacions que assumeixen des d'aquest present exigent el repte de dur més lluny els nostres passos, els que ens remunten a Llull, al romànic i el gòtic o a les expressions musicals i populars que, travessant els segles, uneixen emocions i geografies. Reconeixent-los, es proclamen els ideals de la cultura, que són importants sempre i indispensables avui.