Acaba un altre curs escolar. Els nostres nens i nenes deixen per uns mesos la seva casa de l'aprenentatge i suposo que tots els adults que els acompanyen estan contents de veure com aquests infants són una mica més llestos, més formats i més plens d'eines teòriques i pràctiques que els ajudaran a no sucumbir en aquesta difícil, plena de perills i esgotadora tasca de fer-se grans i de dirigir-se a futurs incerts. Pares i mestres vetllen per la formació de les generacions petites protegint-los i educant-los de la millor manera que creuen i que saben. Però la meva gran pregunta és: aquests nens i nenes que encaren ara ja les llargues vacances d'estiu, estan més formats en la gestió i experimentació d'emocions, de valors? A l'escola han parlat de sentiments, de sensacions, del que és important i el que és superflu? Tenen personalitat pròpia i un imaginari format i ple de vies d'escapament que els farà més lliures davant la societat que se'ls voldrà empassar vius?
Ja fa molts anys que vaig acabar la carrera de magisteri i que mai vaig exercir, per tirar-me de cap a viure i malviure del meravellós ofici del teatre. I si la universitat dels continguts i l'estabilitat no va aconseguir apagar el foc i la passió d'una vida dedicada a un caminar farcit d'intangibles, és perquè per sota de tot hi havia un nen que estava fascinat per una altra vida, una altra manera de mirar el món, un altre punt de palanca des d'on poder saltar més alt i més lliure, que tots els altres nens i nenes que jugaven darrere una pilota o una corda per saltar.
I això jo no ho vaig poder fer sol. Era necessària la complicitat d'algú disposat, en aquest cas disposada, a donar-me la clau de la llibertat. Quan una mestra et parla de teatre, t'hi acompanya i t'obre les ales de l'escenari i t'hi deixa jugar, ja has begut oli. La vida se't gira com un mitjó, el món se't fa infinit i caus atrapat en una altra manera de mirar i valorar tot el què t'envolta. Per això es tan importat el teatre a l'escola. Perquè més enllà de l'aprenentatge de continguts hi ha d'haver l'escola de la formació interior i personalitzada de cada alumne que els ajudarà a donar profunditat a la façana de la saviesa dels temaris, necessària però a vegades massa sobrevalorada.
Sóc conscient que molts mestres voldrien anar més lluny en aquest terreny d'introduir el teatre com a eina pedagògica, utilitzant millor tot el que envolta aquest món (lectura, sortides, intercanvis, manualitats, debat, pactes, compromís, amistat) però que es troben molts sols en aquest camí, sense tutela dels que en saben una mica més i sense un lloc comú on compartir, millorar i difondre les seves pròpies experiències en aquest terreny tan desconegut encara. Em consta que alguna cosa s'està movent però passi el que passi, si volem una futura societat d'homes i dones amb mirades lliures, solidàries i imaginatives, cal que el teatre a l'escola es faci molt més present, s'hi instal·li i en formi part com una eina més en la dificultosa però inevitable tasca que és convertir-se en un adult únic.
