Coses que són injustes

24.06.2015 | 06:51
Coses que són injustes

Fa uns dies, explicaven el cas d'una noia gallega que havia heretat el pis de l'àvia. La propietat s'ha valorat en 100.000 euros, i havia de pagar uns 10.000 euros en l'impost de successions i altres gabelles (terme medieval, no s'alarmin si no el coneixen) de les administracions per treure la seva part del pastís econòmic. Vegin que aquesta mena d'impostos és alt a Galícia, Catalunya o Andalusia i és, o era, baix a València i Madrid. Al Madrid neoliberal és tan insignificant que molts que presumeixen de patriotes de soca-rel es fan madrilenys quan toca el tema de les herències, i és que l'home i la dona estimem segons ens convé.
El cas de la noia és que no se'ns diu si és òrfena, si no té relació amb els pares, o si no la podien ajudar, total, que en no disposar dels calés necessaris per acceptar l'herència, va voler demanar un crèdit a una entitat bancària per fer front al pagament que li pertoca. Ho va intentar en diverses entitats, però va tenir la mateixa resposta que si intentes conversar amb una paret, o si et parlen a tu en suahili i no has tingut el plaer d'estudiar aquesta llengua africana. ?Desesperada, finalment va renunciar a l'herència.
La renúncia a les herèn?cies és un fenomen que va en augment en els darrers anys, sobretot per la crisi econòmica. Quan acceptes els béns patrimonials d'un familiar, has d'acceptar les càrregues i deutes que els familiars tenien en vida: no tot són flors i violes. Ningú no diu que sigui injust que una persona tributi per un augment patrimonial, les societats que tenen un Estat assistencial seriós, necessiten capital per pagar el sistema: però és cert que hi ha quantitats econòmiques excessives, hi ha Governs que escanyen més als ciutadans que d'altres, i sobretot, hi ha la manca de flexibilitat de les administracions per fer que les he?rències no siguin una llosa damunt la persona d'economia precà?ria.
Una conversa de carrer escoltada fa uns dies. Un avi diu a un altre: «Escolta, Pere, creus que és just que els nostres fills paguin pel nostre patrimoni, quan tu i jo no hi siguem? Per unes coses que són nostres, i ens les hem guanyat nosaltres?». L'amic s'arronsa d'espatlles: fa cara de circumstàncies. Després es perden en el brogit del mercat de la fruita, que és una mena de trencaones d'idiomes, races i harmonies de colors i formes. Anar a mercat és entrar en una dimensió en la qual s'oblida el temps i l'espai. Doncs això, hi ha coses injustes. Aquí i a la Xina Popular.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema