Els estius infinits

«La gent gran passejant m'evoca una temperatura agradable i un entorn tranquil i confortable»

24.06.2015 | 08:33
Els estius infinits

M'agraden els pobles on al vespre la gent gran s'arregla i surt a passejar. La gent gran passejant m'evoca una temperatura agradable i un entorn tranquil i confortable i, sobretot, sensació d'estiu i de vacances. Deu ser un sentiment una mica nostàlgic perquè em vénen al cap els meus estius de quan era una nena, entre Portbou i Queralbs. Dos pobles petits i immensament allunyats: un al mar, l'altre al mig dels Pirineus.

A Portbou vaig aprendre a nedar i a Portbou m'estava tot el dia a dintre l'aigua. A la casa dels meus tiets de tota la vida, just on s'acaba el poble, hi ha trossets de la meva infantesa, immutables, sempre allà. Després de la platja, estendre el banyador i la tovallola al jardí, dutxa i dinar. La penombra de les persianes mig abaixades del menjador, havent dinat, que em feia parlar fluixet i ganes de dormir. Olor dels Ducados que fumaven els meus tiets. Una hamaca a sota la mateixa ombra del mateix llorer i els mateixos còmics que robava d'amagat de les estanteries perquè eren d'adults i jo no els podia llegir. A Portbou, a mitja tarda em vestia i sortia amb les amigues: passeig, rambla, nois, gelat. De més gran va venir la discoteca del poble i els banys al mar de matinada -després de menjar-nos un croissant que el flequer ens havia venut clandestinament mentre feia el pa de l'endemà- i després encara m'he fet més gran i els estius a Portbou s'han anat perdent.

Queralbs era l'eternitat entre vaques i rius gelats i el terra de l'ermita de la carretera ple de peles de pipa. Queralbs eren l'Eli i la Vanessa que em cridaven després de sopar des de sota la finestra i cinquanta pessetes per comprar llaminadures a l'única botiga del poble. Queralbs era anar amb els meus germans al riu amb la meva bicicleta BH vermella feta pols i banyar-nos en una aigua que ens tallava la respiració però que a nosaltres ens agradava tant. I eren els tàbacs que se'ns menjaven quan preníem el sol a les roques immenses i remuntar el riu amunt amunt fins al salt del Grill saltant de roca en roca com animals sense trencar-nos el fèmur ni res. I Queralbs era caminar fins a la font del Coronel i fer una cabana al costat del riu i obrir ous de sargantana que per a nosaltres eren ous de cocodril i ens feien molta por. I travessar camps d'ortigues sense respirar perquè així no passava res. I caçar capgrossos. I menjar xocolata desfeta quan plovia. I anar al cine a Ribes de Freser a veure la doble sessió. I no saber ni quin dia era perquè a Queralbs tot això era igual.

Avui és sant Joan, l'endemà de la nit més curta i més màgica de l'any. Quan era joveneta celebrava la revetlla banyant-me al mar de matinada i saltant set vegades per sobre d'una foguera. Aquesta nit passada l'he celebrada amb un sopar d'amics a la terrassa de casa. I un sopar d'amics a la terrassa de casa està molt bé. I tenim per davant noranta-un dies d'estiu i tinc la intenció de gaudir-los. Però com enyoro banyar-me al mar de matinada i saltar una foguera i els rius glaçats i els estius infinits.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema