De petit, vaig jugar amb els Madelman. Igual que Josep Maria Fonalleras. A la tele, eren uns herois infatigables. Anaven disfressats de quasi tot. Però quan els despullaves, et revelaven una samarreta encartronada i uns calçotets boteruts que semblaven bolquers. Escalar muntanyes, explorar deserts o fer submarinisme amb aquella nosa a l'entrecuix tenia força mèrit.

A les classes d'educació física, els professors semblaven enderiats a convertir-nos en la versió vivent d'aquests ninots d'acció. I llegir La sala d'estar és un camp de futbol, m'ha confirmat la intuïció, interioritzada durant segles, de no ser l'únic individu de l'univers incapaç de saltar un plínton o un cavall.

Per a mi, aquells dos artefactes eren muralles infranquejables. O m'hi aixafava l'engonal, o hi passava pel damunt en un vol rasant.

Per millorar la meva motricitat desmanegada, per posar en ordre aquesta gestió del cos tan inhòspita, no ho sé, hauria necessitat que em queixalés una aranya radioactiva. No se m'acut cap altra manera d'aconseguir que un paio talòs i escanyolit pugui acabar traçant giragonses, salts o acrobàcies dignes de la gran gimnasta Nadia Comaneci

Per sort, l'únic fibló que em va picar va ser el del mosquit de la lectura. I el seu verí m'ha dut, fa quatre dies, a convertir-me en okupa de la saleta de Can Fonalleras. Mentre hi tafanejava, he somrigut en descobrir la seva col·lecció de plíntons. Aquesta filera d'obstacles convertits pel temps en anècdota. Despullats, per fi, de la rellevància moral que els concedien els nostres companys de curs.