La política catalana està en plena efervescència amb la mirada posada al 27 de setembre i amb el resultat que en sorgeixi, que de ben segur tirarà pels aires el mapa polític actual. El mapa polític post 27 de setembre no expressarà la situació política d´un moment convuls, sinó que marcarà l´hegemonia política de la Catalunya de les properes dècades. De fet, de la mà del Procés i de la crisi econòmica ens trobem en un d´aquells moments que només es produeixen cada trenta o quaranta anys. És una nova transició. I els resultats i lideratges que en sorgeixin conformaran l´estructura política dels propers anys. D´aquí el nerviosisme i els moviments abruptes dels darrers dies. Tothom està intentant posicionar-se de cara al 27-S, però també de cara al 28.
Cal, doncs, plantejar els possibles escenaris de futur per tal d´entreveure què pot passar a casa nostra després de les eleccions plebiscitàries. Això de plantejar escenaris a mitjà i llarg termini no és gens habitual en una política com la nostra, que viu inmersa en un tacticisme permanent. Sempre he cregut que el tacticisme, les presses i la poca consciència de les pròpies debilitats són les grans debilitats de la política catalana que, a diferència d´altres, acostuma a calcular malament els temps polítics.
Plantejar escenaris, doncs, és clau i no em refereixo als moviments del Govern espanyol o el posicionament de les institucions europees, sinó als possibles escenaris postelectorals després del 27-S. Què pot passar aquella nit electoral i quines conseqüències tindrà el que finalment succeeixi?
El que tenim més o menys garantit és que el nou Parlament de Catalunya no estarà conformat per dos grans partits més o menys hegemònics i dos o tres partits petits que acaben donant i traient majories. Aquesta escena que s´ha anat repetint des de la transició ha saltat pels aires. Ens encaminem a un Parlament amb dos o tres partits mitjans -a l´entorn dels vint o trenta diputats- i cinc o sis partits petits -entre cinc i quinze diputats-. Això ens aboca que la formació de qualsevol govern fort necessitarà tres o quatre partits que li donin suport. Un escenari que complica excessivament la governabilitat
També tenim garantida una alta participació electoral si fem cas de l´antecedent del 2012. Una gran participació que serà més o menys transversal a tot el país.
L´escenari més probable és que es produeixi una majoria sobiranista el proper 27 de setembre, però la ruptura de CiU i la pujada de la CUP ens aboca a un repartiment de forces dins l´espai independentista. Ja no serà cosa de dos sinó que difícilment es podrà continuar amb el Procés si no és amb la suma del tres espais a l´entorn de Mas, Junqueras i la CUP. El repartiment de forces d´aquestes tres propostes seran clau a l´hora de decidir el lideratge post 27-S.
El factor «Catalunya en Comú». La victòria d´Ada Colau a l´Ajuntament de Barcelona ens mostra que si la confluència que es va produir a Barcelona -Podem, ICV, Procés constituent- s´articula en àmbit català, aquesta pot tenir un paper rellevant i inesperat en el nou Parlament. Fins al punt de posar en qüestió l´hegemonia sobiranista. Això només serà possible si aquesta confluència aconsegueix complir dos requisits: trobar un lideratge clar i mediàtic com van fer a Barcelona i que aquest lideratge estigui ben vist pel món sobiranista. Si aconsegueixen aquests dos ingredients poden esdevenir el factor clau en la política catalana. Amb el poc temps que queda, és difícil però no impossible.
Els partits no partidaris del procés. La clau aquí és saber si hi ha un partit capaç de convertir-se en el referent de l´unionisme a Catalunya o bé si el vot es reparteix entre les diferents opcions polítiques existents -PSC, C´s i PP-. Amb la més que possible marxa d´Albert Rivera a Madrid sembla evident que el vot «constitucional» es dividirà d´una manera natural.
També serà interessant veure què passarà amb aquells partits que no s´emmarquen en cap dels dos «bàndols» i quin paper tindran si al final són imprescindibles per conformar una o altra majoria. Estic parlant d´Unió, si finalment es presenta, i d´ICV o si és el cas, aquesta possible «Catalunya en Comú». Depenent dels equilibris de força que sorgeixin, aquests partits poden acabar tenint la clau de la política catalana.
I finalment, caldrà estar molt alerta al mapa electoral català i als resultats que es produeixin al llarg del territori. Després de veure els resultats de les eleccions municipals, ens encaminem a una Catalunya territorialment dividida. I aquest és un factor important. Si l´independentisme s´imposa però tenim àrees importants on l´independentisme és clarament minoritari caldrà molta mà esquerra i intel·ligència per gestionar aquest escenari més que probable.
Aquests són alguns dels molts escenaris que poden succeir el proper mes de setembre. Veurem quin és el que finalment s´acaba imposant. Tenim, doncs, menys de cent dies per intentar preveure escenaris no fos cas que l´escenari sorgint ens acabi agafant amb el peu canviat.
