Cap allà a la segona meitat del segle XV, a la ciutat-república de Florència, hi va viure un frare dominic excèntric i manaire que va aconseguir convertir-se en un autèntic fenomen mediàtic. Els «mass media» de l'època, està clar, no eren ni la ràdio, ni la televisió, ni els diaris ni internet, sinó les esglésies. Especialment les esglésies de frares dominics i franciscans, immerses en un implacable combat per dominar el share de la missa dominical. Els franciscans arribaren a tenir comunicadors notables, però els dominics eren els reis de la trona i els seguidors del poverello di Assisi, davant d'ells, acabaven obtenint una quota de pantalla com ara la d'un programa de llibres del Canal 33 al costat d'un d'aquests debats tan animats de la Sexta amb en Paco Marhuenda i l'Eduardo Inda.
Els dominics van néixer com a orde de predicadors. I, en zel predicaire, no els guanyava ningú. A casa nostra n'hem tingut uns quants que han deixat el llistó prou alt. A Girona hi va néixer, l'any vinent en farà 700, Nicolau Eimeric, frare del convent de Sant Domènec i que, de prèdica en prèdica, va aconseguir arribar a ser Inquisidor General de la Corona d'Aragó i autor del tractat de tortura inquisitorial més important de la segona meitat del segle XIV (l'altre best-seller del gènere, escrit mig segle abans, és obra d'un altre dominic, el pèrfid francès Bernat Gui, el dolent de la novel·la d'Umberto EcoEl nom de la rosa). Contemporani de Nicolau Eimeric ho va ser el dominic més cèlebre de tots els que han predicat en llengua catalana (amb el permís de Pablo Iglesias i de tots els desinformats com ell): Vicent Ferrer. Des de les escales de la plaça de Sant Domènec, el predicador valencià, que era fill d'un notari gironí, hi va engegar, el 13 d'abril de l'any 1409, un sermó de to antisemita i apocalíptic que, segons l'organització, van sentir 20.000 persones (no disposem de dades de la guàrdia urbana). Un any després del seu pas per Girona, moria sense descendència el rei Martí l'Humà i l'esmolada llengua de Vicent Ferrer iniciava la seva campanya a favor de la dinastia castellana dels Trastàmara, amb resultats que més val no recordar.
Però tornem a Florència. Havíem començat parlant d'un dominic excèntric i manaire però no n'havíem dit el nom. Es deia Girolamo Savonarola. A Savonarola se li va confiar, l'any 1491, la trona de l'església de Sant Marc de Florència perquè pogués dir els penjaments que li vinguessin de gust del sant pare de Roma, de l'acabalada família florentina dels Mèdici i, així en general, de qualsevol que no fos ell mateix o el rei de França. Com que qui parla molt, s'equivoca molt però també l'encerta de tant en tant (és el «principi Sandro Rey», per entendre'ns), Savonarola va aconseguir fer-se amb un cert prestigi de profeta. La gent escoltava embadalida com Savonarola qualificava el Papa Innocenci VIII i el seu successor Alexandre VI (Borja) de veritables encarnacions del diable i acusava l'opulent família Mèdici de ser la causant de tots els mals de Florència. Per dir-ho de manera simple, el dominic era partidari d'engegar un procés constituent que prescindís de la dreta i permetés restituir la justícia social, alliberant les classes populars de malalties epidèmiques com la sífilis, que no eren sinó una resposta divina a l'avidesa de dividends que caracteritzava les activitats de la família Mèdici, un dels quals, Francesc I, gràcies a la seva afició a l'alquímia, s'acabaria convertint en protoempresari de la indústria farmacèutica. Els discursos de Savonarola feren el seu efecte i, durant quatre anys (diguem-ne una legislatura), va aconseguir fer-se amb el poder de Florència, instaurant una mena de república teocràtica.
Si tot allò hagués passat avui, potser Savonarola hauria penjat els hàbits abans de fer el pas a la política. Però, en el fons, ser ministre de Déu era el seu principal actiu; mai no hauria saltat a la fama si no hagués anat pel món vestit de frare. I va decidir afegir, al ministeri diví, el ministeri dels assumptes terrenals. La seva acció de govern va ser sonada. Per promoure la participació democràtica i no estafar les ciutadanes amb eleccions cada quatre anys i promeses incomplertes, va fer una crida perquè el personal rampinyés tot el que trobés que fes pinta de luxós (mirallets, vestits sumptuosos, instruments musicals, llibres, obres d'art -d'això, a Florència, n'hi havia per donar, vendre i cremar...- i hi calés foc públicament. Aquells aquelarres de l'austeritat i en contra de les retallades en despesa social van rebre el nom de «foguera de les vanitats».
El 23 de maig de 1498, però, a la mateixa foguera hi cremava Savonarola. Els florentins i el Papa se n'havien cansat, de tanta tonteria. Els voltants de la Piazza della Signoria encara feien flaire de carn rostida el dia que un jove que es deia Nicolò sortia de casa per anar a treballar a la Cancelleria. Era el seu primer dia de feina i aquella olor de frare aprenent de polític socarrimat encara la recordava una colla d'anys després, mentre escrivia un llibre genial sobre el poder polític. El llibre es deia El príncep i, en definitiva, ens volia explicar que qui juga amb foc es pot cremar.
