El procés cap a la independència de Catalunya és un projecte polític tan ambiciós i tan revolucionari que, com és natural, concita dubtes i vacil·lacions entre els mateixos que el defensen. A fora, és clar, queda l'oposició intransigent dels qui s'hi enfronten d'una manera radical, utilitzant totes les armes, lícites o no, que tenen a les seves mans. Es tracta, doncs, d'encertar el camí més útil i operatiu, aquell que faci possible que, algun dia, com més aviat millor, es pugui fer realitat el somni de molts catalans que hi veuen l'esperança de construir un país nou i millor.

Per on s'hi va, cap a aquest objectiu polític de tanta dificultat i de tanta envergadura? Els països de llarga tradició democràtica ho tenen molt clar: preguntant-ho a la gent. Per això posen els mitjans necessaris perquè sigui possible la celebració d'un referèndum. A Espanya, això no és possible, la qual cosa no deixa de ser un motiu més, un de molt determinant, per decidir marxar d'un model d'Estat que no deixa que els seus súbdits puguin pronunciar-se al voltant d'una cosa tan cabdal.

Fracassada la via del referèndum, ens queden unes eleccions normals, unes eleccions autonòmiques que, d'aquesta manera, esdevindran plebiscitàries.

Per fer-les possible, només hi ha una persona que té a les mans la prerrogativa de poder-les convocar: el president de la Generalitat. I així pensa fer-ho per al proper 27 de setembre, tal com s'hi ha compromès públicament i tal com ho ha acordat amb ERC i amb les entitats sobiranistes.

Per anar-hi, el president Artur Mas hauria preferit una llista unitària que, naturalment, digui el que digui, hauria estat presidida per ell. Aquesta via, una de les que hi havia damunt la taula, no serà possible, perquè les dues altres forces polítiques sobiranistes, ERC i la CUP, no en són partidàries. Però malgrat que tothom sap que això ja no té volta de full, el president, que s'ha desprès per fi de les contradiccions que li creava Unió Democràtica, ens ha sorprès ara amb una marrada innecessària que, com que no ens portarà enlloc, no contribueix precisament a aclarir el camí que hem de recórrer.

Demanar a les entitats sobiranistes que proposin una llista unitària és una pèrdua de temps -per inviable- i un compromís enutjós per a aquestes mateixes entitats, que es troben amb una enorme pluralitat ideològica en el seu interior i que tenen com a missió principal mobilitzar el poble a favor de la independència, però no encarregar-se de la feina que escau als partits polítics.

Ara estem, precisament, perdent un temps preciós per dilucidar el resultat d'aquesta última marrada en el camí i avançar cap a la via natural: la confecció de tres llistes a favor de la independència, amb un punt comú que permeti que l'endemà de les eleccions tots tres partits puguin sumar els seus esforços. Com més aviat resolguem aquest darrer dubte, millor. Molts pensem que no calia haver fet aquest pas, encara que puguem comprendre les raons que motiven aquesta decisió inesperada d'Artur Mas, que potser creu honradament que aquest era el camí millor o que potser té dubtes sobre el resultat electoral que anhela per al seu partit.

Que hi hagi tres llistes no solament no perjudica l'objectiu comú que ens proposem, sinó que suma més gent a la causa de tots.

Fem-les com més aviat millor i que tothom miri d'incorporar-hi veus crítiques i independents que les facin més riques i més atractives. I caminem de dret, sense marrades, cap al 27 de setembre.