Fa algunes setmanes, el Congrés dels Diputats -amb l'únic vot favorable del Partit Popular, l'abstenció dels nacionalistes de CiU i PNB i el rebuig dels altres grups de l'oposició?- va aprovar la reforma de la Llei d'enjudiciament criminal que, entre altres novetats, imposa als jutges uns determinats terminis per dur a terme la instrucció dels delictes. En concret, el Projecte de Llei remés ara al Senat preveu un període ordinari de 6 mesos d'instrucció per a les causes senzilles i de 18 per a les complexes (amb possibilitat de pròrroga fins als 36).

Comptar amb una Justícia ràpida, àgil i precisa és un ideal que s'ha d'assolir. Però, per més que la seguretat jurídica i la confiança en l'Estat de Dret impliquen que els litigis no s'eternitzin, també és inqüestionable que aquesta meta no s'assolirà per plasmar-la negre sobre blanc en el Butlletí Oficial de l'Estat. Encara que és ben sabut que el paper ho aguanta tot, les lleis no porten incorporada una vareta màgica que obri el miracle del seu compliment automàtic en entrar en vigor. Si les mesures legislatives no van acompanyades dels mitjans adequats i de la necessària dotació pressupostària, quedaran reduïdes a un bell text ple d'utopies, tan agradables a la vista com irrealitzables en la pràctica.

En els últims anys s'ha donat obertament l'esquena a una ampliació realista de la plantilla de l'Administració de Justícia, que ha estat incapaç de gestionar, tant per la seva quantia com per la seva complexitat, l'enorme quantitat de plets i litigis que han desembocat en els jutjats. A més, el Govern ha adoptat una sèrie de decisions tendents a eliminar jutges substituts sense, al seu torn, substituir-los de manera adequada per altres titulars de carrera. Les peticions de places i d'infraestructures pels degans dels partits judicials i per les associacions professionals de magistrats i fiscals són constants. Així mateix, transcendeixen contínuament notícies sobre els col·lapses que suporten tant els usuaris del servei públic de la Justícia com els gremis d'advocats, procuradors i funcionaris que desenvolupen la seva tasca allà.

Davant aquesta perspectiva, pretendre que un jutge d'instrucció, amb aquesta càrrega ingent de treball i aquests recursos minsos de què disposa, instrueixi els procediments penals en 6 o en 18 mesos -en funció de la complicació de aquests--, no deixa de ser una quimera, a més d'un insult a la intel·ligència ciutadana. Perquè els que defensen aquest projecte, o bé parteixen d'una ignorància supina sobre el funcionament habitual dels jutjats espanyols, o bé persegueixen la impunitat generalitzada de nombrosos delictes que mai podran enjudiciar.

Els casos més mediàtics que inunden ara les portades dels diaris i els titulars dels informatius -Nóos, Gürtel, ERO d'Andalusia, entre d'altres- han sobrepassat àmpliament els terminis que aspira a imposar aquesta nova llei, i no precisament per vagància, deixadesa o imperícia dels seus corresponents instructors, sinó per la flagrant escassetat de mitjans i el patent excés de tasques.

Per això, només hi ha dues opcions davant de l'entrada en vigor de la norma. O que s'incompleixi (i que els terminis previstos, com passa amb els estipulats per dictar sentència, es vulnerin sistemàticament, fins a assumir aquesta pràctica com a habitual i acceptable), o que es compleixi (i que molts dels delictes no puguin investigar-se en condicions a causa de la insuficiència de plantilles, mitjans materials i tecnològics, generant-se una esfera d'impunitat encara més gran que la que patim en l'actualitat). I qualsevol de les dues alternatives és trista i dolorosa per als que estem compromesos amb l'ideal de Justícia.

De manera que si aquest repte transcendental no s'afronta amb serietat pels seus responsables, preveig que el servei públic de l'Administració de Justícia acabarà llanguint. I, encara que la ciutadania ho aguanta gairebé tot, ja comença a percebre als tribunals com un obstacle que és millor evitar, en comptes de com una institució cridada a resoldre els seus problemes. No m'estranyaria que es potenciés qualsevol altra via de resolució de conflictes en evitació de la judicial, com la mediació, l'arbitratge i la conciliació. Qualsevol cosa abans de plantar els peus en un jutjat. Penosa tessitura la qual travessa un dels pilars bàsics de l'Estat de Dret, de la Democràcia i del Constitucionalisme modern.