Discreció

28.06.2015 | 00:00

El diccionari defineix "discreció" en una de les seves accepcions com "Manera de comportar-se de qui no fa sinó allò que convé de fer, de qui no diu sinó allò que convé de dir, que sap callar allò que li ha estat confiat". Tota una lliçó de vida continguda en aquesta definició. Tota una ètica condensada en poques paraules. Tot un tractat de virtuts.
"Allò que convé de fer" es converteix en un dels grans maldecaps de la nostra existència, fins i tot quan tenim uns principis morals molt clars o unes creences religioses molt fermes. La solidesa dels nostres arguments sovint flaqueja davant certes situacions i ens assetgen els dubtes i les pors. Un no sap mai, per exemple, si és millor passar a l'acció o esperar amb paciència i cautela; si cal atacar o és preferible la resistència; si ha de seguir els dictàmens de l'experiència o ha arribat l'hora d'improvisar o d'inventar altres solucions. Ens enfrontem a milers de problemes semblants però diferents alhora, amb matisos i subtileses que se'ns escapen; ensopeguem cada dia amb circumstàncies que ens superen i amb persones que tenen pocs escrúpols. Sovint hem de decantar-nos pel pragmatisme per esquivar algunes dificultats i sovint restem perplexos davant situacions que ni tan sols sospitàvem que podien sorgir en la nostra vida.
I el fer i el dir gairebé sempre van donats de la mà, per això les nostres decisions passen també per les nostres paraules, per saber el que cal dir o el que cal callar en cada moment. Cada vegada que actuem i cada vegada que parlem estem mostrant la nostra dimensió moral, estem difonent els nostres principis ètics i estem projectant una imatge que els altres no trigaran a jutjar i, si cal, utilitzar en el seu propi benefici. Som el que diem i el que fem, però també som el que callem i el que deixem de fer.
Per tot plegat és tan decisiu saber callar sobre un mateix i especialment "allò que li ha estat confiat". El món és ple de bocamolls o, com a mínim, de gent que li costa molt vèncer la temptació d'explicar certes coses, sobretot si són alienes. Saber callar és una mostra de respecte i una garantia de confiança, és un art que s'aprèn a cultivar amb el temps i una virtut que denota saviesa i ponderació. Les persones que saben callar solen ser les mateixes que saben escoltar i, per tant, que gaudeixen de més elements per jutjar i aprendre. Ja ho va dir Voltaire: "El que revela el secret dels altres passa per traïdor; el que revela el propi secret passa per imbècil".

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema