HA ARRIBAT L'ESTIU, PARLEM DE VACANCES

28.06.2015 | 00:00
HA ARRIBAT L'ESTIU, PARLEM DE VACANCES

"I seguint aquell itinerari que era com un jardí natural vaig arribar per primera vegada al santuari de la Mare de Déu del Far. Quina delícia de camí. El sòl constituït per un enllosat natural, amb unes notes de verdor entre les escletxes"

Estem vivint els primers dies d'un nou estiu. És el moment de pensar en les vacances. Unes vacances que estan condicionades per la meteorologia. Tenim l'experiència de l'estiu de l'any passat. Un estiueig sense amb prou feines calor. Molta pluja i temperatures per sota del que és normal. En canvi, vàrem tenir molts dies de tardor amb temperatures estiuenques. Resulta difícil predir a distància el temps que farà. Fins i tot els entesos i els professionals en la matèria es poden equivocar, i no falten exemples d'errors fenomenals. Concretament l'any passat ens pronosticaren un estiu extraordinàriament calorós, amb temperatures molt per sobre del que és normal. I ja veiérem el que va passar.
Si és realment difícil pronosticar el futur, sí que és possible recordar el passat, sempre que la memòria ens sigui fidel, ja que a vegades també ens juga alguna mala passada. Avui voldria parlar d'un estiu viscut fa ja molts anys, en unes circums?tàncies i amb unes possibilitats molt diferents a les d'ara.
Per primera vegada vaig passar uns dies d'estiueig fora de casa. Era l'any 1950, ja tenia vint-i-vuit anys i no havia gaudit mai d'unes vacances fora de Girona. Aquell any havia treballat intensament. Em trobava cansat i notava que em convindria un canvi d'aires, encara que fos per pocs dies. Realment fou un estiueig molt curt, ara el consideraríem ridícul; però per a mi representà un gran descans i una eficaç recuperació de forces. No em costà gaire triar entre mar i muntanya. Sense dubtar gens vaig optar per la muntanya. També sense cap titubeig vaig intuir que per la meva modesta economia el lloc més adient seria l'hostalatge d'algun santuari. Dintre aquests condicionaments hi havia molt per escollir. A ben poca distància de Girona es trobaven Els Àngels, Santa Afra, El Collell, La Salut de Sant Feliu de Pallerols, El Far... Un meu amic, expert excursionista i bon coneixedor de tots aquests centres d'acollida m'aconsellà anar al Far. I m'explicà com m'hi havia d'encaminar. D'aquell santuari jo només en sabia el nom i podia distingir la seva silueta que es presentava a l'horitzó de ponent, mirant des de les Pedreres.
Un dia de mitjan mes de juliol vaig anar fins a les Planes, en el tren d'Olot. Era un mitjà de transport que utilitzava per primera vegada. Tot i que els trens de RENFE no eren pas cap exemple de comoditat, aquell tren petit em semblà molt pitjor. Els seients de dura fusta. La velocitat ridícula, les parades constants, les arrencades estrepitoses, semblava que tot el muntatge s'havia d'esgavellar. A cada estació baixava un senyor, que em digueren era el rellotger de la companyia, a donar corda al rellotge i comprovar que anés a l'hora. Arribat a les Planes, seguint les instruccions rebudes, vaig caminar fins a l'església i allí s'iniciava el camí que em portaria al santuari. Les deposicions deixades pels matxos de bast que transportaven carbó ajudaven a reconèixer el camí. I així suant i esbufegant, sempre en constant pujada pel mig de bardisses, vaig arribar a un ample espai que posteriorment vaig saber que era el pla de Malla. No sabia si havia d'anar cap a la dreta o cap a l'esquerra. Afortunadament passà un home del país i m'indicà que anant a l'esquerra trobaria la petita capella de Santa Anna, i a una mitja hora de camí des del lloc on ens trobàvem ja hi havia el santuari. I seguint aquell itinerari que era com un jardí natural vaig arribar per primera vegada al santuari de la Mare de Déu del Far. Quina delícia de camí. El sòl constituït per un enllosat natural, amb unes notes de verdor entre les escletxes. A banda i banda falgueres, boixos i ginebrons. Arribat al santuari la capella era oberta, acollint el vianant. Un recinte senzill, rústec, presidit per la imatge gòtica de la Verge alletant l'infant. L'hostalatge era més aviat una casa de pagès. A un costat l'era i un paller. A la planta baixa la cort de les vaques. Una breu escala exterior donava accés a un amplia sala, moblada amb una taula llarga de fusta rústega i unes cadires amb seient de balca. Uns sacs de patates i d'altres productes eren com el rebost que permet l'avituallament per la temporada. Aquella estança servia de distribuïdor, a l'esquerra es trobava la cuina, a la dreta un petit menjador amb tres o quatre taules pels hostes. Al fons s'obrien les portes de les habitacions. Tot era modest, més aviat tirant a pobre; però net i ben acurat. I es respirava un ambient familiar, hospitalari, d'una humanitat càlida i receptiva.
A l'exterior els espais mitjanament planers eren aprofitats per endegar-hi camps i hortes. Cada pam de terreny tenia el seu valor, ja que l'espai era escàs. La joia principal d'aquell palau de la natura és el mirador. Considerat un dels millors i de més àmplia perspectiva de Catalunya. Quan hi vaig arribar la boira era com un teló que tapava l'escenari. Semblava que ens trobàvem a la proa d'una nau, contemplant les onades del mar. Però en llevar-me després del descans reparador, en una nit tranquil·la i silenciosa, se'm va aparèixer tota l'amplitud d'un paisatge extraordinari. A la dreta, l'Agullola de Rupit, la plana de Vic, al fons els cims de Montserrat. Enfront el Montseny, amb el Matagalls i les Agudes; el Santuari del Coll. A l'esquerra, el nucli d'Anglès, al fons, Cassà de la Selva, al peu de les Gavarres. La ciutat de Girona, i en un segon terme, la muntanya dels Àngels, en la que destaca un punt blanc que és el santuari. Al fons, brilla l'aigua del mar, d'on sobresurten les illes Medes, davant del massís del Montgrí.
En el primer terme, sota el cingle, prats i boscos, presidits per l'església i el petit nucli de Sant Matí Sacalm, i unes masies disperses, que ens recorden les casetes del nostre pessebre nadalenc.
Darrere les edificacions de la capella i l'hostaleria, un altre petit mirador ens permet contemplar, en un primer terme, la població de les Planes, i a l'horitzó, Rocacorba, les Encies, la serra de Finestres, i més enllà la serralada pirinenca, en la qual destaca la inconfusible silueta del Bessagoda.
Aquell meu primer estiueig va durar només tres dies, que es complementaren amb altres tres al cap d'un mes, a mitjan agost. Però quins dies! Tan ben aprofitats. Fora dels ermitans no vaig veure cap més persona. Ni estiuejants, ni turistes, ni excursionistes. Descans absolut, amb constant contacte amb la naturalesa. Semblava com si hagués passat un estiueig d'uns mesos de durada.
El meu enamorament d'aquell santuari i d'aquell àmbit natural ha perdurat indefinidament. Sempre més he tingut interès a passar-hi dies, o pujar-hi per una breu visita. Des d'aquell llunyà any 1950 del meu primer estiueig, tot ha canviat molt. La carretera i els camins, els mitjans de comunicació, la capella ha estat remodelada, l'hostalatge ofereix moltes comoditats d'acord amb el temps, a l'exterior ja no hi ha camps, ni horta, ni pallers, i de l'interior han desaparegut la cort de les vaques i el galliner. Però es manté invariable l'espiritualitat del sagrat recinte, la sublim bellesa del paisatge i la immensitat de la pano?rà?mica, l'ambient acollidor de l'hostaleria, amb la receptivitat del capellà-custodi, dels ermitans i de tot el personal. La cuina casolana i d'alta qualitat, el menjador amb un to familiar i hospitalari, el clima sedant i a l'estiu propici per evadir-se de la canícula.
En aquest inici d'estiu i preparant l'estiueig que penso passar entre El Far i Condreu, m'acomiado dels meus lectors fins al 6 de setembre que, si Déu vol i el director del Diari ho permet, ens retrobarem en aquestes planes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema