L'elecció del papa Francesc va portar un bri d'esperança a tanta gent que vol gaudir la seva fe d'una manera més plena i que reclama una renovació dels postulats vaticans. Com, per exemple, divorciats, sacerdots que han hagut de penjar els hàbits, homosexuals i tantes altres persones que volen viure la religió amb criteris actuals, que rebutgen una església engrillonada per interpretacions obsoletes, que reclamen el dret a sentir la fe sense angoixa o a parlar amb el seu Déu sense intermediaris aliens a la realitat social.

Però, cada cop més, tot fa pensar que aquella alenada ha quedat en no res. Només cal veure les minses propostes vaticanes sobre les reformes a discutir el proper octubre en el sínode de la família. És el cas, per exemple, dels divorciats i tornats a casar, que s'hauran de penedir sota la direcció del bisbe i «viure en continència» per poder rebre els sagraments; o els homosexuals, tractats «amb dignitat», però marginats. On és la comprensió i la llibertat pròpies del Déu que preconitzen, el que havia substituït el Déu cruel de l'Antic Testament? La fe, per ser-ho, necessita llibertat de consciència, no un codi repressor.

Crec en la democràcia, en el dret a triar i decidir en llibertat les normes que configuren la vida personal i col·lectiva d'una societat. I més si, com en aquest cas, és global. I em revolta tota ideologia que no respecti els drets humans; o qualsevol estructura dogmàtica que, sense autoritat moral o ètica legitimada democràticament, es permet dictar a milions de persones com han de viure i organitzar-se, sota pena de vida o, pitjor!, d'un infern etern. I encara més si se'ls turmenta la vida. L'única que tenen.