Sé prou bé que no hi ha gent tòxica. La toxicitat fa referència a la capacitat de qualsevol substància química de produir efectes perjudicials sobre la salut de les persones (també de qualsevol ésser viu). Tanmateix, si anem a l'etimologia de la paraula tòxic, vinguda del grec «toxón» que significa «punta de fletxa», puc entendre que el concepte «punta de fletxa», reflecteix una intenció de fer mal a l'altre i ho puc fer llençant un estri, una substància o amb paraules, mirades i accions que fereixin els sentiments del que tinc al punt de mira.
Des d'aquesta perspectiva, crec que ha quallat el terme «gent tòxica» «relacions tòxiques» que s'han començat a utilitzar a partir dels anys 80, en el camp de les relacions humanes. Per cert, amb molt d'èxit, amb centenars de milers de llibres venuts, seminaris i penjaments d'audiovisuals a la xarxa. El món de l'autoajuda ven molt i molt... Per què serà?
Qui no s'ha sentit menystingut per la seva parella, el seu cap, el seu veí o la societat en general? Poca gent s'escapa d'ésser objecte de dards o fletxes enverinades amb intencions manipuladores de domini, d'enveja, d'arrogància, de victimisme, d'autoritarisme o simplement de xafarderies. Actituds que si interfereixen persistentment en la nostra quotidianitat, ens poden amargar la vida.
La ciència, de moment, no ha pogut quantificar el seu impacte sobre la societat. Els pensaments perversos i els sentiments negatius, tot i ser invisibles com els bacteris, virus i fongs, no són avaluables massiva?ment, però si un dia ho fossin, veuríem que patim una epidèmia o pandèmia de proporcions immenses sobre la salut mental individual i col·lectiva de temibles conseqüències.
Tanmateix, vull centrar la meva atenció, sobre un sentiment tòxic, normalment no esmentat en les classificacions de «gent tòxica» que perjudica i molt, les relacions socials. Em refereixo al ressentiment. Veieu què en diu Francesc Torralba:
«El ressentiment és una emoció tòxica, summament perjudicial, que quan rosega l'ànima ennegreix la vida de la persona que el pateix i totes les activitats que desen?vo?lupa. És com un verí, pitjor encara, una intoxicació de la vida interior que amargueja i que queda a dins hermèticament tancada, creixent de dimensions cada cop més destructives. Ha estat descrit per les ments més lúcides del pensament occidental. Nietzsche dedica la seva Genealogia de la moral a analitzar-lo i, després d'ell, figures del pensament contemporani com Max Scheler o Romano Guardini».
Hi ha molts ressentits a la nostra societat? Crec que sí. La crisi i la corresponent convulsió social i política comporta que molta gent hagi vist foragitats els seus somnis i ?afanys de felicitat i n'estan ressentits.
José Antonio Marina i Marisa López Penas en el Diccionario de los sentimientos sobre el ressentiment o rancor, ens diuen que és: «La percepció d'un obstacle, ofensa o amenaça que dificulta la consecució dels propis desitjos, provoca un sentiment negatiu, de llarga durada i contingut, d'irritació intensa, acompanyat d'un moviment contra el causant, una aversió a tot el que hi està relacionat i el desig de fer-li mal o destruir-lo».
Quanta gent ha baixat l'escala de necessitats, definida per Maslow, d'un nivell confortable a un nivell de supervivència i tenen la percepció «d'obstacle, ofensa o amenaça»?
Quanta gent ha quedat ancorada, des de sempre, al nivell de supervivència, veient com queden castrats la consecució dels propis desitjos d'un futur millor?
Quanta gent se sent decebuda per una societat, una classe política i econòmica que li prometia treball, seguretat, sentit de perti?nença i una professió respectada?
Quants senten que viuen en un estat que els oprimeix?
Quants, esperonats per una societat consumista, viuen en frustració permanent en no poder assolir tot allò que el mercat li ofereix amb la promesa de felicitat?
Si m'atenc a la definició donada en el Diccionario de los sentimientos puc entendre, a tenor de les anteriors preguntes, que molta gent està presa pels ressentiments i és sabut que del ressentiment a la venjança només hi ha un pas molt petit.
Seria bo que sociòlegs i psicòlegs socials s'endinsessin en aquest fenomen dels ressentits i ajudessin els polítics i formadors d'opinió a formular un discurs que servís de vacuna per aquesta epidèmia invisible, però tan real com la vida mateixa.
Junt a les persones honestes que malden, amb legítims afanys, per una societat més justa, més democràtica, més participativa, més sobirana, poden infiltrar-se molts ressentits, l'altra gent tòxica... I els ressentits, en un moment o altre, passen factura.
