Vivim temps d'agitació, i les pàgines de la premsa ho recullen. Aquests dies els articulistes més proclius al lideratge d'Artur Mas estan coincidint a presentar-lo no només com l'única sortida per al procés, sinó com el màrtir d'una confabulació d'odis que explicaria per què la seva proposta de llista de les entitats amb ell a dins no ha estat acollida amb una gran salva d'ovacions. I també aquests dies els menys proclius al protagonisme del president en el futur de Catalunya estan animant la hipòtesi que una versió catalana de Barcelona en Comú podria plantar cara a les urnes de setembre, i qui sap si repetir l'èxit d'Ada Colau. La diferència és que a aquests els estan fent cas, mentre que Mas troba resistències.

Una enquesta publicada per El Periódico indica que una hipotètica Catalunya en Comú esdevindria la segona força, molt per davant d'Esquerra, i a més a més provocaria que els tres grups sobiranistes no sumessin majoria absoluta. Sense aquesta candidatura a l'escenari, sí que la sumarien. La dife?rència no es deuria a un traspàs de vots d'un bloc a un altre, sinó a un millor aprofitament del vot d'esquerres. El mateix que va passar a Barcelona.

Podem i Iniciativa ja treballen en la construcció d'aquesta candida?tu?ra, però els obstacles són notables: des de l'estratègia de marca de Podem fins al fet que no és gens clar qui pot fer de Colau. Recordem que Barcelona en Comú és fruit de la tossuderia de la nova alcaldessa, i que el seu grup va liderar el procés de confluència. Però justament l'experiència municipal aconsella intentar-ho. En el tema nacional seria una candidatura pel dret a decidir, figura que els independentistes consideren superada, però que els unionistes rebutgen de pla. Però l'important és que no avalarien la consideració del 27-S com l'equivalent a un referèndum d'independència.

Si la candidatura neix i creix, si troben algú atractiu per encapçalar-la i si finalment el dibuix de l'enquesta es fa realitat, s'invalidaria l'esquema actual en què la primera i segona forces del Parlament comparteixen full de ruta cap a la independència. Aquesta coincidència dóna una imatge de consens nacional que es trencaria en la nova situació. La segona força tornaria a ser una esquerra no nacionalista, com en els anys de l'ara agònic PSC, i es palesaria l'existència d'un espai social que s'ha considerat irrellevant pel fet que els darrers anys no ha tingut una representació convincent.