Ja sé que no ho sóc i així resulta més fàcil dir-ho, però posem per cas que ho fos, que jo fos grec i aleshores ja els avanço que diumenge el meu vot aniria en el sentit de fer una enorme botifarra a Europa. Fa temps que tinc la sensació que això de Grècia és com aquells milers de treballadors que tot i cobrar sous per sota dels mil euros, els bancs els van arribar a fer hipoteques de 300.000 euros, sabent que no les podrien tornar mai. Ara, si fa no fa, passa el mateix, Grècia serà incapaç, ni ara ni en els propers cent anys, de tornar els 300.000 milions d'euros que deu a la Unió Europea, als bancs, als països i a institucions diverses, perquè ja se sabia de molt abans que no hi havia manera de tornar aquests diners.

Els favorables que Grècia s'empassi l'orgull i s'adapti a unes condicions difícils de pair diran que el problema rau en el fet que la cultura grega no està preparada per cobrar ni pagar impostos, que els grecs volen viure a costa dels diners dels altres;?jo en realitat penso que ningú s'atreveix a reconèixer que Grècia ja no hauria d'haver entrat en aquest club tan exigent com és l'euro, ni ben mirat, potser tampoc Espanya, perquè eren uns quants països als quals els anaven molt grosses les condicions d'Europa i la mentida de fer creure que les complien a costa de rebre préstecs i préstecs.

Com que està clar que ara l'única dinàmica que vol imposar Europa és la de dir jo et deixaré diners per poder pagar els deutes (per tant, et faig préstecs sobre préstecs), si et portes bé i renuncies a tot i més, la millor manera de no caure en aquesta espiral perversa, que tampoc du enlloc, és la de dir adéu, aquí us quedeu, ja us ho fareu i, ja ho trobarem. Al cap i a la fi, tampoc podran pagar.