Em fa l'efecte que amb tot això de l'entrada en vigor de l'ordenança municipal de circulació, se n'està fent un gra massa. Com a bon liberal, sóc més aviat partidari de regular estrictament el que és imperatiu de regular i deixar que la gent s'ho faci amb tota la resta. L'ordenança municipal, doncs, que em prohibeix anar en bicicleta per la vorera o m'obliga a fer-ho a velocitat ultrareduïda en zones on els vianants tenen la prioritat no em semblava estrictament indispensable però tampoc em sembla que hi faci cap nosa. A grans trets, el ciclista que fins ara ja tenia una conducta assenyada, no hi hauria de notar cap diferència.
És veritat que la normativa sembla més aviat redactada per ser aplicada en una ciutat ben i del tot pensada per circular-hi en bicicleta. I aquesta ciutat no és Girona. Encara. Convé fer molta feina però les evidències em fan pensar que aquesta feina es farà i es farà en pocs anys. Quines són aquestes evidències? Ara fa vint anys justos que la bicicleta és el meu principal mitjà de transport per la ciutat. Si no vaig en bicicleta, vaig a peu. I, només excepcionalment, agafo el cotxe. Tenia setze anys quan vaig començar a anar en bicicleta a l'institut i no he deixat de fer-la servir mai. Vint anys són poca cosa, segons com, però la fesomia de la ciutat canvia a tanta velocitat que sovint no ens és fàcil recordar com era fa ben poc temps. Fa vint anys, circular en bicicleta per Girona era una raresa. Els pocs que ho fèiem ens sentíem tan marcians que ens saludàvem els uns als altres quan ens creuàvem. Cadascú se sap lo seu i deuen haver-hi motivacions molt diverses per decidir-se a convertir la bicicleta en un mitjà de transport principal. En el meu cas, vaig començar a fer-ho estrictament per raons pràctiques. Trigo menys anant en bicicleta que amb qualsevol altre mitjà.
A mitjan anys noranta, la ciutat no estava gens ni mica pensada per desplaçar-s'hi pedalant. De carril bici, n'hi havia només un, de força surrealista, que comunicava Emili Grahit de punta a punta. És a dir, no comunicava res de res. A l'inici del Passeig d'Olot, a tocar el xamfrà amb la carretera Barcelona, encara s'hi poden veure els últims metres d'aquella antigalla. Em sembla que no seria gens mala idea preservar-los com un testimoni de l'evolució urbanística de la ciutat. D'aparcaments per a bicicleta, senzillament, no n'hi havia. Recordo haver demanat a l'Ajuntament repetidament que fes el favor d'instal·lar un trist aparcament al peu de les escales de l'Institut Jaume Vicens Vives. Avui, quan no hi ha cap equipament públic a la ciutat que no compti amb el seu aparcament, costa d'imaginar que la ciutat tingués mancances tan bàsiques.
Com que la vida és plena de paradoxes, resulta que el llarg període de governs d'esquerres (en solitari o amb tripartits) a la ciutat va traduir-se bicicletàriament en ben poca cosa. I, a més a més, mal feta. Si la memòria no em falla, un dels primers carrils bici que es van fer amb intenció de comunicar alguna cosa amb alguna altra, pretenia connectar la plaça de Catalunya amb el Campus de Montilivi de la Universitat de Girona. Quan s'arribava al carrer de la Rutlla, alguna ment privilegiada va dibuixar un carril bici a l'esquerra de la calçada, però sense suficient espai perquè els cotxes poguessin circular per la dreta del carril-bici. Al cap de quatre dies, es va haver d'esborrar aquell nyap perillosíssim. La convivència entre automòbils i bicicletes, en carrers com el de la Rutlla, on no hi ha espai perquè els dos vehicles avancin en paral·lel, obliga a prendre una decisió a favor d'un o altre. Avui, el carrer de la Rutlla és de punta a punta una zona 20/30, amb indicacions a cada cruïlla de respectar la velocitat de les bicicletes. Els cotxes que decideixen passar-hi ja saben que hauran de circular-hi a poc a poc i, si tenen pressa, els convé més buscar recorreguts alternatius. No hi ha altra manera de fer-ho, però convenia que algú es decidís a fer-ho.
L'ordenança de mobilitat hauria de permetre evitar els mals hàbits d'alguns ciclistes. I s'hauria d'aplicar, igualment, amb la consciència de no tenir, encara, una ciutat plenament preparada per a desplaçar-s'hi en bicicleta. Algú pot defensar que, si la ciutat no està preparada, la normativa ens la podíem haver estalviat i esperar-nos a que ho estigués. Probablement. Però una normativa que va per davant de la realitat pot ser el millor estímul per transformar aquesta realitat i adequar-la a la normativa.
Més d'una vegada, m'ha aturat un agent municipal mentre circulava en bicicleta, a velocitat moderada, per la vorera de la Gran Via de Jaume I o la carretera Barcelona. Quan m'ha demanat de circular per la calçada li he respost sempre, amablement: «Agent, ja sé què diu la normativa però si vostè tingués un fill de catorze anys, li recomanaria que circulés per la calçada en una via com aquesta?». Sempre he trobat, com no pot ser d'altra manera, respostes comprensives i estic segur que el nostre cos de Policia Municipal sabrà distingir entre el perill i la infracció que representa anar en bicicleta a tota velocitat per una vorera estreta o fer-ho a poc a poc en carrers molt transitats i de voreres amples.
