Cicle d'Almandaia

05.07.2015 | 09:59
Cicle d'Almandaia

la gran literatura transmet humanitat profunda, densitat de mirada, capacitat de reflectir i d'interpretar la grandesa i la fragilitat essencials de l'esperit, la dignitat i la degradació que tenyeixen de llum i d'abisme l'existència. Antoni Vidal Ferrando, nascut a Santanyí l'any 1945, és un dels nostres millors escriptors. Ho és com a poeta, amb reculls tan excel·lents com Calvari (1992), Bandera blanca (1994) o Gebre als vidres (2012). Una de les seves publicacions recents ha estat Dietro le ali che fuggono (2014), una exquisida antologia italiana editada per Sentieri Meridiani a cura de Valentina Ripa, Irene Baccarini i Lluís Servera.

Però Antoni Vidal Ferrando és alhora un prosista excepcional. Ho hem constatat de nou darrerament amb les narracions Els miralls negres (2013), que ens capbussaven en la Mallorca de la Guerra Civil, en el desencadenament tràgic de les pulsions irracionals en circumstàncies que alteren la naturalesa rutinària i continguda de la quotidianitat. Hi retrobàvem Almandaia, que Antoni Vidal Ferrando ha concebut com un espai mític que ens duu a pensar en el Macondo de Gabriel García Márquez, per plasmar-hi tot un univers literari que té com a fites fonamentals les tres novel·les que ara han quedat aplegades, a cura de Lucia Pietrelli, en un sol volum amb el títol Cicle d'Almandaia (2015). Es tracta de Les llunes i els calàpets (1994), La mà del jardiner (1999) i L'illa dels dòlmens (2007).

Antoni Vidal Ferrando hi teixeix en un mateix territori de referències una teranyina fascinant d'episodis que s'inicia a la fi del segle XIX i que arriba fins a la nostra contemporaneïtat. En aquest Cicle d'Almandia les figures humanes s'encreuen d'una manera que en resulta un fil argumental de veus corals on la realitat col·lectiva acaba dominant sovint sobre les peripècies individuals, que transiten entre una modesta heroïcitat i el grotesc, sense caure en la temptació de l'èmfasi. S'hi atorga una importància decisiva tant als mons íntims i familiars com a les condicions configuradores del context. Els personatges se'ns tornen propers, perquè s'hi esquiven les idealitzacions ingènues. Al Cicle d'Almandaia hi trobem un fris riquíssim d'homes i dones on la realitat confronta les aspiracions i els seus límits, els somnis i les misèries en què de vegades s'extingeixen. El desig, el conflicte entre personalitats, l'amor i la mort es fan presents com a punts cardinals, mentre la presència del mal erosiona d'una manera subtil i inexorable la qualitat ètica de la societat.

Al Cicle d'Almandaia la memòria s'imposa al somni, quan som més el que hem estat que el que anhelem de ser. Se'n pot destil·lar verí des del retret a la vida perquè ens ha donat l'ocasió de voler el que era inassolible. Però també hi podem respondre des d'una tendresa lúcida, des de l'observació de l'altre i de la comunitat sense atribuir-nos una superioritat, sense arrogància, des d'un humanisme que no esquiva l'emoció davant de la bellesa i del dolor, com fa magistralment Antoni Vidal Ferrando.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema