F a uns dies, un conjunt de persones entre les quals es troben cinc premis Nobel i un escollit nombre de bons caps relacionats amb els àmbits acadèmics van llançar públicament, en l'àmbit mundial i públic, el debat sobre els efectes de la digitalització sobre la societat actual (openletteronthedigitaleconomy.org). Pocs dies després, des de l'àmbit bancari, concretament des del Deutsche Bank, va sorgir una reflexió que un mitjà espanyol va titular dient: "Ens acostem al canvi més gran vist en generacions dins del mercat laboral". Per raons d'activitat professional, el primer document m'era més proper, de manera que el segon em va impactar encara més, tant per la procedència de la reflexió (un executiu del Deutsche Bank que s'ha lliurat de l'ERO que el banc ha fet en versió mundial) com perquè per fi es feia des d'un marc europeu: el seu autor, Aleksandar Kocic (no confondre amb qui va jugar al Llevant fa uns anys), dirigeix Deutsche Bank Securities, des d'on getiona els patrimonis de gairebé 4.000 inversors a qui acaba de posar els pèls de punta sobre el futur del capitalisme.

En l'informe hi ha uns pronòstics que un, en la seva modèstia, hi dóna ple suport: "Amb els avenços de la digitalització, els països desenvolupats s'apropen a un gran canvi. Per primera vegada des de la revolució industrial les noves tecnologies estan destruint més ocupació de la que aconseguiran crear". El seu títol, Work crisi. A divided tale of labour markets, recorda el Dickens d'Història de dues ciutats, l'inici de la qual no em resisteixo a copiar en el seu anglès original: "It was the best of times, it was the worst of times? We had everything before us, we had nothing before us". Gairebé dos segles després viurem la perplexitat de conviure amb màquines magnífiques que simultàniament produeixen benestar i atur, una contradicció tan aguda com les d'orfes amb accionistes o de comensals amb mobles que les ironies de Dickens van plasmar.

En aquests dies en què les benintencionades xifres i promeses sobre ocupació són a la boca de polítics i economistes, cal alegrar-se perquè des de l'acadèmia americana i des de les finances alemanyes s'exposi que "amb l'actual desenvolupament tecnològic, la força laboral serà cada vegada menys necessària per mantenir i augmentar els actuals nivells de producció. És evident que avui es pot créixer sense crear llocs de treball i apujar salaris. Aquest profund canvi comportarà immensos canvis econòmics i implicacions socials". Aquest punt de partida explica que efectivament hi hagi dues històries diferents segons sigui la ciutat de Dickens en què cadascú visqui, ja que aquesta època per a uns és la de l'atur i per a una altra part de la societat una era de bonança i d'elevats beneficis empresarials. La convivència de les dues urbs "a llarg termini pot desestabilitzar els mercat i l'economia al complet. De fet, la desaparició del treball en unes societats que s'han basat en el propi treball ja no és només un problema econòmic, sinó un ampli problema sociopolític. És una crisi que afecta el nostre sistema de valors". "La producció actual és cada vegada més dependent del capital productiu (maquinària, ordinadors, etc.) mentre que el factor treball perd el seu poder amb les conseqüències d'unes pitjors condicions laborals i de més desocupació". "Aquestes noves relacions expliquen el bucle en el qual ens trobem, grans beneficis i salaris estancats. La innovació i les noves tecnologies són una cosa irresistible per als empresaris. Als EUA, les empreses competeixen per ser més innovadores, inverteixen en R + D, però aquesta tendència redueix la dependència del factor treball (empleats) i al seu torn erosiona els salaris, mentre que incrementa els beneficis".

Durant els darrers 50 anys, la massa salarial cada vegada té menys pes dins de les rendes nacionals, inclosa l'espanyola. "El paper respectiu de les entrades capital i treball no deixa d'eixamplar-se. No obstant això, el consum ha seguit augmentant durant aquests anys i s'ha convertit amb diferència en el component de més pes dins del PIB en els països desenvolupats". Si els salaris perden pes, com pot créixer el consum? La resposta del Deutsche és clara: "L'augment del consum i la despesa ha estat possible per l'explosió de l'endeutament de les famílies, hi ha una tendència similar entre deute i creixement del consum. L'expansió del crèdit està sent el suport del consum i això també ha compensat l'increment del cost de la vida. Salaris baixos signifiquen una major dependència dels préstecs, que al seu torn condueix a un cost de la vida més alt. Una retroalimentació negativa per al treballador ja que salaris baixos a consum constant signifiquen més dependència dels préstecs, que al seu torn condueix a un cost de vida més alt".

La digitalització ha deixat als treballadors amb un poder de negociació mínim, fins al punt que estem vivint autèntiques subhastes de mà d'obra, com mostra el fenomen del freelance digital, amb exemples com el xofer d'Uber o el programador d'apps que produeix per si Apple les ven a la seva botiga virtual. Han aparegut intermediaris que pretenen gestionar, mitjançant la subhasta encoberta, un tipus d'ocupació que no és una feina, ?almenys tal com fins ara ho concebíem. Si aquesta flexibilització dels mercats de treball continua, les empreses començaran a implementar tàctiques a curt termini. "Poden ajustar ràpidament els seus costos laborals segons les condicions del mercat. En un cas extrem, la demanda de treball podria desaparèixer per complet (tothom treballaria com a autònom en empreses virtuals). Es pot transformar una societat de treballadors en una societat d'ocupadors, on les màquines tindrien el paper fonamental del sistema productiu". En certa manera, és com si l'economia hagués caigut en les condicions de principis de l'era industrial, tan ben descrita per Dickens.

La digitalització ha ajudat en gran mesura que la força laboral hagi perdut pes en el sistema productiu i això s'evidencia amb el final de la crisi econòmica: "Històricament la resposta econòmica i social en les recuperacions era coordinada i conjunta. No obstant això, en aquesta última s'ha trencat aquesta coordinació. Mentre que la desocupació ha caigut amb força en molts països, la producció no aconsegueix trobar el ritme anterior". Als EUA, quan la desocupació ha recuperat els nivells previs a la crisi, el nombre de treballadors amb una involuntària ocupació parcial s'ha disparat. En la crisi la desocupació va créixer amb força i els salaris van caure i ara, amb la recuperació, els salaris estan estancats i les hores totals de treball no aconsegueixen assolir els nivells previs a la recessió; per això, també als Estats Units, la recuperació social no arriba. La digitalització estableix un nou ordre productiu. Pot ser que sigui una darrera fase del capitalisme.