Paral·lel 40: Grècia, Itàlia i Espanya

05.07.2015 | 09:59
Paral·lel 40: Grècia, Itàlia i Espanya

Ávui és un dia històric per a Grècia i per a Europa. El referèndum que es fa a Grècia qüestiona els pilars de la Unió Europea, tota la filosofia que la va engendrar. Què votaria jo si fos grec? Votaria "no". La meva percepció és que mantenir un estat o territori amb una idiosincràsia tan diferent dintre un grup d'estats tan desiguals no pot funcionar. Per entendre-ho, aquesta setmana hem sentit la notícia que Puerto Rico, l'últim estat a entrar als Estats Units d'Amèrica, farà suspensió de pagaments i es planteja tornar a sortir dels Estats Units. Té el mateix problema que Grècia: ambdós països no són capaços de tenir la mínima disciplina ni el mateix creixement que els estats associats. És un problema de modernitat, d'organització, d'ensenyament, de rigor fiscal, d'inversió encertada... És el mateix cas que vam veure quan l'Argentina va decidir fixar el tipus de canvi de la seva moneda al dòlar, fins que va fer figa. Hi ha molts països que tenen una distància en modernitat de 10, 20, 30, 50 i 100 anys respecte a altres, i és impossible voler fer-los conviure sota la mateixa moneda.

Tant els Estats Units d'Amèrica com la Unió Europea es caracteritzen per una recaptació fiscal disciplinada, cosa que els porta a poder invertir i a mantenir un mínim estat del benestar. Si un estat comença a fer trampes recaptatòries, amb molta economia submergida, amb poca contundència inspectora, l'economia no pot fer front a un determinat benestar i, si vol mantenir un mínim, comença a endeutar-se de forma alarmant. Això és el que han fet Grècia i Puerto Rico. Una altra solució hauria estat acceptar menys protecció social, tal com fan alguns països de la UE que també són a l'Est.

El drama de Grècia no és exclusiu seu, de fet és del paral·lel 40, la ratlla sota la qual hi ha Grècia, el sud d'Itàlia i la meitat sud d'Espanya. En aquesta àrea deu ser on menys es recapta d'Europa, on més economia submergida hi ha, on la majoria es conforma a sobreviure amb el mínim, sense ambició personal ni col·lectiva, on la filosofia és la de qui dies passa anys empeny. És impossible que aquesta filosofia pugui conviure en el mateix sostre que la que vol créixer, vol augmentar el benestar social, vol investigar, desenvolupar la societat, vol augmentar el coneixement. Una àrea té una economia estancada, d'importació, mentre que l'altra la té de creixement, d'exportació. És la lluita del conformisme contra l'inconformisme, de l'antic contra el modern.

Espanya es troba dintre el paral·lel 40 i mig territori té aquesta manera de fer: Castella-la Manxa, Extremadura i Andalusia. Si aquestes comunitats tinguessin un estat propi estarien en les mateixes condicions que Grècia. Si no ho estan és perquè reben transferències d'altres regions d'Espanya per mantenir el seu estatus, cosa que grinyola a Catalunya i a València. Per això és important Grècia avui per a nosaltres, perquè el debat en el fons és el mateix, la relació entre àrees que es conformen amb altres que no, entre àrees que tenen vocació permanent de rebre i altres que no la tenen de donar indefinidament.

La solució de Grècia hauria de ser la de sortir per tornar a entrar una vegada el seu nivell fos més assimilable a Europa. La sortida serà greu, com també la permanència, amb molt sacrifici i penúria. Però només una moneda devaluada un 40 o un 50% respecte a l'euro permetrà a les empreses gregues exportar de la forma que necessita el país. Aquí ho vam fer amb una devaluació interna, salarial, i va tenir èxit. Allà és encara més necessari pel fet que no hi ha el mateix teixit empresarial. Per tant, una devaluació potent, un quitament important del deute també del 40 o del 50% i una moratòria important en anys pot ser la millor sortida del país, això sí, ajudat en tresoreria pel BCE en els primers mesos de la nova moneda.

Aquesta experiència hauria de servir per resoldre les altres parts que es troben sota el paral·lel 40. Per resoldre els problemes de la Campània, la Puglia, la Calàbria, Sicília, Sardenya, Andalusia, Castella-la Manxa i Extremadura els hauríem de fer fora de l'euro i tornar-los a entrar després que s'hagin modernitzat. És evident que això no es farà, però s'haurà de trobar el mecanisme per aconseguir el mateix efecte. Ja no s'hi val dir que cal invertir-hi més, perquè això ja s'ha fet i no ha servit. Potser caldrà reduir de forma important les transferències, cosa molt difícil de fer per un polític.

Si la solució és la sortida de Catalunya d'Espanya ens podem trobar que l'Espanya restant no tingui la força suficient per aixecar el vol, tal com passa a Grècia, i que es vegi obligada a sortir de l'euro. No Catalunya, Espanya! He explicat aquí que l'espoli fiscal de Catalunya es podia suportar abans perquè la pesseta es devaluava contínuament i així compensava la indústria catalana.

La devaluació tenia aquesta part positiva, que un país podia no fer els deures i anar fent, empenyent anys. Per altra banda tampoc rebia els fluxos d'inversió com els que es poden rebre estant dins de l'euro. Per això cal triar, es vol un estat modern, o es vol només sobreviure? Ambdós posicionaments són incompatibles. Aquesta és la qüestió avui a Grècia i la mateixa que haurem de resoldre el dia 27-S a Catalunya. Estar enganxats a Espanya en la forma d'ara ens llasta la modernització.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema