Depressió

06.07.2015 | 08:44
Depressió

Cada vegada tinc més clar, que en la meva vida d'emprenedor teatral, jo no he triat els meus projectes sinó que, misteriosament, han estat ells els que m'han triat a mi. Totes les obres de teatre que he produït han acabat sent peces claus de la meva vida personal, potser i segurament encara molt més que en la vida dels espectadors que m'han acompanyat en el ritual. Les obres de teatre són com ànimes en pena que trien ingenus actors o actrius, a través d'un director o directora que també participa d'aquesta conspiració, per reencarnar-se, prendre forma mortal i escampar el verí transformador en forma de reveladors missatges encriptats. El teatre sempre ha estat l'esquelet on descansen els meus músculs quan les coses es posen difícils.

L'exemple més clar d'aquesta possessió diabòlica és el gran servei que m'ha fet el personatge de Tennessee Williams, darrere les bambalines, fora de l'escenari. M'ha parlat, m'ha aconsellat i m'ha mostrat el costat de la llum i també el de la foscor. Estava clar que ens necessitàvem. Ell va viure els seus últims anys sota una tempesta permanent, a dins i fora del seu cap. La mort de la seva jove parella, com una darrera empenta al precipici, el va arrossegar als inferns de la depressió. Com a gran dramaturg que és, ell explica que, a aquest període terrible de la seva vida també va aconseguir posar-li un títol, com ho feia amb les seves treballades obres: L'edat de l'atordiment. Un resum clarificador en forma de titular tristament poètic.

Tennessee Williams explica en les seves memòries que parlar del període personal d'una depressió profunda és fa molt difícil, perquè quan un es troba en aquest estat, tot es veu a través d'un cristall molt obscur, que no tan sols t'entristeix sinó, el que encara és molt pitjor, també se't deforma tot el que has viscut. Quina manera tan bonica d'explicar una cosa tan terrible. Fins i tot quan va semblar que ja havia sortit del túnel fosc que li havia de durar més de set anys, ell comentava que moltes vegades, encara aquests dies de foscor se li apareixien en forma de malson, com la presa a càmera lenta del dinamitat d'un edifici de set plantes. Quina imatge tan reveladora!

El teatre a vegades pot ser un fet balsàmic perquè aporta la reflexió abans de la batalla. Si coneixes la biografia d'antics ?guerrers de la vida autèntica, podràs detectar precoçment la malaltia que et pot estar esperant a qualsevol cantonada. Que ningú s'espanti. Els metges del teatre, els personatges il·luminadors de veritats possibles em tenen rodejat i no em deixaran caure. M'he tornat addicte al teatre perquè són simpòsiums familiars de comportaments mentals més o menys en desequilibri, alterats o disconformes. Finalment tots hi estem exposats a l'edat de l'atordiment, però com deia Van Gogh: el dolor transforma. Res és en va.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema